Quines voltes fa la vida. De Verdaguer a la néta de qui el va fer sant, en Pere Gurguí. O així ho explica la Mercè Rodoreda quan diu que el seu avi feia passar als badocs que s'aturaven davant la torre Gurguí, empolainada amb un munt de plats antics penjats a la façana i que el vent feia dringar. Els feia passar i s'aturava davant un retrat de Jacint Verdaguer intitulat "Sant Jacint Verdaguer". —Jo l'he fet sant, deia.
La Rodoreda té una obra magnífica. Cap dels seus llibres té merma. Potser Aloma no té el to de totes les altres, però l'insinua. I és aquest primer títol de la seva obra, si exceptuem les quatre anteriors que ella mateixa va refusar, el que marca la pauta: un nom propi, un nom de persona, de personatge. Fins i tot les seves Flors de debò són personatges. I no pren partit per cap d'ells, tot i que ho sembli. Es limita a descriure'ls amb totes les seves llums i les seves ombres. Podem empatitzar amb la Colometa en agradar-nos la seva perseverança i la seva força interior, però també ens pot posar dels nervis el veure la seva resignació i la seva gairebé eterna tristesa. Tot dependrà del nostre bagatge particular, de la nostra pròpia experiència i arrel.
Dins La mort i la primavera hi ha molts personatges, però n'hi ha un que impacta, sobretot pel que diu i per l'esgarrifança que provoca llegir les vexacions a les quals se'l sotmet. Tot i que d'esgarrifances i sentir el cor encongit, és un continu en aquesta obra. Però també hi ha el contrast de les descripcions de l'aigua, del vent, de la llum... En fi, el que volia deixar reproduït és la "veritat" que el pres explica al protagonista. És una de les moltes bufetades que la Rodoreda ens envia des dels seus escrits.«I les ombres dels caramens no les ha vistes mai ningú. Mai ningú no ha vist una ombra i ningú no sap si el poble d'aquests homes és un poble o és un núvol... Però els guaites vigilen i el que vigilen no és enlloc... I van esguerrant els homes perquè diuen que una ombra es va ajuntar amb una altra... tenen por. Volen tenir por. Volen creure i volen patir... patir i només patir i ofeguen els qui moren perquè encara pateixin més... perquè pateixin fins al darrer moment, perquè res no sigui bo, i si t'arrenquen la cara les pedres i l'aigua és pel bé de tots... i si vius pensant que el riu s'endurà el poble no pensaràs en res més... que se t'endugui el patir però no el desig... perquè el desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se'ls menja. I és per no pensar en el desig que volen patir i de petit ja t'esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te'l maten mentre vas creixent...» Mercè Rodoreda, La mort i la primavera
Algú ha dit del poble descrit a La mort i la primavera que és un poble prehistòric. Perdoni? La por canvia de forma, el desig continua matant-se o convertint-se en pura cobdícia. Aquest poble du una vida de rabiosa actualitat. Això si, duta fins a l'esperpent.
