nadala 2010

Si de llunes tinguéssim l'ànima plena
somriuríem encara
i hissaríem les veles
cap a la mar prenyada.

Pels dies plens,
Bones festes

Dia de difunts

2 de novembre

Dia de difunts:
la pluja repica els finestrons,
s’arrosseguen les escòries pels torrents.
A mar! De tomballons
rodolen i s’encasten als racons
les canyes, les pedres, turments
d’arrels desunides dels troncs.

Dia de difunts
plujós, enrabiat, fart
que escarneixin els seus morts
fent-los servir d’excusa pel terror
tot privant el dolç consol
de l’escalfor a les mans
d’un grapat de castanyots.

Castanyes fumades, ardentes!
que en mar encenen la llàntia
dels que ja no hi són:
per ells és el poema d’aquest jorn.

EN RUTA

Poc interès desperta
escoltar la paraula
d’aquells que ens precediren.

Ha fet un matí clar,
la terra a punt d’esclat,
xamosa cupletista
que ensenya la pitrera
abans no es torni cendra
el foc aclamador.
Només per això
ja valia la pena
deixar la mandra enrere
i anar a submergir-se
entre mots i dreceres.

Feina per a quatre gats,
sempre per amor a l’art.

Qui et mana
dedicar-te a dir paraules
en una llengua tan minoritària?

Qui vol saber
què escrivia aquell o l’altre
si ara som esclaus de les imatges?

Veient un reportatge sobre l'estiu a Eivissa

Pobre illa

reflex de malaltia
de tanta humanitat
que hi nia
en els dies
al caliu de l'agost.
Plaers abrasadors
per la cuca
de la figa
la que entra dins el bosc,
el bosc sense catifa
de figueres,
les serventes
de tanta bogeria
desplegada de dia
i de nit
oblidant
que abans eren els hippies
i abans els pescadors,
les madós,
gent del lloc,
On són?

Tresor emparaulat

Poeta és l’esforçat treballador de la paraula, el que busca en les mines del llenguatge el material preciós que li permetrà comunicar-se.

El mot és un tresor que enlluerna més enllà del qui l’extreu de la caverna i lluu al costat d’un altre mot i un altre mot en llaçada que conclou les excavacions dels éssers impressionables.

Festes Verdaguer a ritme de Valona

Obreda de Perejaume a l'Espai Brossa

La poesia no pot quedar petrificada en les planes d’un llibre. Cal dir-la en veu alta perquè no es perdi el seu sentit més primigeni que és el de nodrir la memòria oral i col·lectiva. Cada veu que diu la paraula d’un poeta, hi posa la seva particular ressonància, el seu timbre, el seu ritme, fruit d’una estructura física determinada, però també d’un entorn que se’ns fica dins l’oïda. Així, un mateix poema pot ser interpretat d’infinites maneres. Dir Obreda a tres veus té aquest sentit de ventall sonor, de com la paraula d’un poeta pot modular-se segons qui la diu. I en escoltar-la, cal deixar-se endur, sense encarcaraments ni voluntat de comprensió total. Escoltar, obrir tots els sentits i deixar que ens posseeixi, que ens embriagui. Si després d’oir-la ens ressona, aleshores serà el moment d’aprofundir-hi en soledat, de perdre la mirada en l’estampació de la paraula que ens ha seduït. Però primer, oïm-la.




Per oir-la: a l'Espai Brossa del 3 al 13 de juny
Per llegir-la: Perejaume, Obreda (Ed. 62-Empúries, Barcelona, 2003) ISBN: 978-84-7596-534-5

Estramps jams a Folgueroles

Dret a decidir

Cabrera de mar decideix el 25 d'abril

Ja fa dies que han començat els actes i, sobretot, les reunions per tal d'exercir un dels drets que ens atorga la nostra bescantada democràcia. Hauríem de ser conscients de fins a quin punt som responsables com a individus del bon funcionament o no de la col·lectivitat que ens acull. Centenars de milers de persones han donat la vida aquí i arreu, i encara la donen, per poder arribar a tenir una democràcia que els governi. De totes les formes existents per organitzar una col·lectivitat, aquesta és la menys nociva. I menys ho seria si s'aconseguís que els representants escollits, i tots plegats, seguíssim amb respecte les regles del joc. Que seria millor que no ens haguessin de governar? I tant, però per arribar a aquest punt, hauríem hagut d'assolir unes quotes de proïsme que, ara per ara i veient el rei que tots duem al cos, són molt lluny, al final d'un llarg camí que no sembla que vulguem caminar.

L'acte que ha encetat el seguit d'activitats que s'organitzaran per tal d'informar la població sobre la importància de votar sense que ens ho mani el final de cap legislatura, ha estat una xerrada del que fou president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera que, malgrat la sordesa i la poca vista, regals que et va donant el viure quan fas un camí tan llarg com el d'ell, ens fa entendre que perquè tots els esforços realitzats fins ara no hagin estat en va, perquè aquesta tènue i desemparada cultura nostra no desaparegui, perquè assumim amb naturalitat que som catalans, és a dir, éssers emparats en una geografia molt concreta i fills de contínues copulacions interculturals i on fa mil anys que s'aguanta una llengua que ens explica, perquè no tirem la tovallola farts d'haver-nos d'estar sempre justificant, necessitem constituir-nos com a estat.

El segon acte ha estat una xerrada a càrrec de dos dels membres del Cercle Català de Negocis, associació d'empresaris que volen un estat propi per poder veure com reverteixen en la seva col·lectivitat els impostos que paguen. Han fet una exposició sobre això que hem sentit a dir però que no sabem si acabar-nos de creure: l'espoli, allò que ens correspon perquè és fruit del nostre treball i que l'estat no ens vol tornar en ares del bé comú. La xifra (calculada segons dades públiques i que podeu consultar al web de l'associació) és de 22.000 milions d'euros. I això cada any. Ens van fer una relació de tot el que es podria fer amb aquests diners en benefici d'una societat més justa i pròspera.

I vet aquí, al meu entendre, la mare dels ous. Si, com sembla, Catalunya podria viure dels seus recursos en una relació d'igual a igual amb la resta de països d'Europa, inclosa Espanya; si la gent es decidís a intervenir pacíficament exercint el vot i la balança es decantés cap a la creació d'un nou estat, aquest seria veritablement més just? sabríem exercir millor que els altres la llibertat, respectant les regles del joc? no tindríem corrupteles? A mi m'agradaria creure que sí, però com deia més amunt, anem per un camí que no ens diferencia gaire de la resta. I francament, per ser com els altres jo no sé si cal tot l'esforç. Som un país ple de prohibicions, de normatives... no s'educa el ciutadà, se'l castiga. Ens diuen que som innocents fins que no es demostri el contrari i, en realitat, tots estem sota sospita. Tenim lleis que ens garanteixen uns drets que de cap manera
s'acompleixen i l'exemple que donem a infants i joves, és d'allò més prometedor. Ja veurem com anirem si els ensenyem a avant posar el tenir al ser. Ja ho veurem... i no ens equivoquéssim, ells segueixen sent receptius, però està clar que molt del que reben no els fomenta gaires virtuts que ajudin a la convivència.

Crec que val la pena intentar que tots plegats ens pronunciem sobre el tema i que es creïn línies de debat constructiu. Crec que val la pena participar en els actes que ens proposen un grup de cabrerencs i cabrerenques que no són abanderats de cap partit polític. Són un grup de gent que es manté obert a tothom que vulgui col·laborar-hi i que amb el seu esforç intenten desvetllar-nos les ganes de tornar a participar en la construcció del món que volem per als nostres fills. No es demana que es voti sí o que es voti no, es demana que es voti, en el sentit que sigui, i que això ens permeti saber, d'una vegada, què volem els catalans que sigui Catalunya.

El proper acte és amb Patricia Gabancho, a la sala nova de l'Ajuntament de Cabrera, el dilluns 5 d'abril, a les 7 de la tarda.

LA NEU I L'ELECTRODOMESTICACIÓ

L'era dels electrodomesticats és una era de benestar, sens dubte, però no ens n'adonem de fins a quin punt penja d'un fil. I si no, que els ho preguntin als mils i mils d'habitants de comarques gironines que han vist com la bucòlica nevada els esmicolava la bucòlica vida. Tot apreta: la crisi provocada pel nostre afany d'electrodomesticar-nos i la facilitat amb què ens han deixat creure que podíem assolir l'inassolible; el clima, que ens recorda fins a quin punt som insignificants tot i la nostra sofisiticada civilització; l'abandonament en què hem caigut per refiar-nos de tot el que ens dóna el Gran Endoll, esperant que ens ho resolguin tot i renunciant a la nostra capacitat de reacció i a les nostres pròpies forces... tot apreta. Hem construït un món on la gent han de desplaçar-se contínuament. Poquíssims són els que tenen la feina al lloc on viuen, sempre i quan no parlem de les grans urbs, aquestes grans aglomeracions de pensaments, marejadores. Així, quan cau una nevada esperada però sempre inesperada com la d'aquest passat dilluns, tot el nostre món es desmunta: les escoles han de tancar perquè els mestres vénen de lluny, la nostra comunicació virtual es fon, no podem pesar la mercaderia que venem i ni tan sols podem obrir la caixa registradora, no podem escalfar-nos ni l'ésser ni un got de llet perquè la nostra calefacció o la nostra cuina són elèctriques, no podem diagnosticar ni atendre els nostres malalts... la llista és interminable.Aprendrem la lliçó? Serem capaços d'exigir que els grans beneficis de les companyies que ens suministren la movilitat, en tots els sentits, es destinin a tenir una alternativa energètica per quan passen aquestes coses? Hem de seguir tolerant que la nostra vida pengi d'un fil? Tots tenim una agulla per cosir. Potser que ens hi posem.
Per cert, perquè ens ha agafat desprevingudes, però si no, dones treballadores, us adoneu que va nevar el nostre dia? Ni cuina ni aspiradores ni anar a la feina... la natura ens va fer un homenatge i amb la vida que ens hem creat, ha acabat per ser una mala passada.
Visqui la neu que tot ho purifica!

Estofat en crisi

Tinc un estofat al cap,
amb vedella il·lustrada
que no haurà vist mai cap prat,
pastanaga repatània
que entre minses terragades
ha perdut dolçor i encís,
quatre pèsols tristos, tristos
i una ceba amb mal al cor.
Ja'nirem prou bé els de casa
si no ens treu el cagar fort.

Tast de Paraules a banda

Verdaguer, dorm tranquil, el fil no es trenca

És un goig jugar a relleus amb el jovent que entomen el testimoni de la memòria d'un poeta.
Aquest passat divendres dia 29 de gener, la casa-museu Verdaguer de Folgueroles ens rebia amb una copeta de vi negre del penedès i guarnida de tocs subtils i imatges de panys per obrir. La finalitat: acollir el primer vespre en companyia de lo follet, personatge popular -que Verdaguer recull en una poesia de joventut titulada, precisament, "Lo follet"- que tenia com a missió principal la d'entaforar-se entre els cabells de les noies casaneres (en aquella època, 14 anys) per tal de desvetllar-los la líbido i acomplir un dels més vells i plaents costums de la humanitat: la reproducció.
Així, amb aquesta frescura, l'ala més jove de l'associació Amics de Verdaguer, inicia "els vespres amb lo follet", recitals de poesia eròtica, amb la voluntat de continuar donant a conèixer un poeta i, amb ell, un gènere tot sovint bescantat com és el poètic. La paraula és l'eina més poderosa que tenim i la poesia és la seva forma més tallant. Cal que les noves generacions en siguin conscients. Per tant, la benvinguda a aquest nou cicle i un plaer haver-hi pogut participar.

A la Gibet i a la Karalt,
poemet lleuger i inacabat
i a totes les esforçades dones de Folgueroles,
d'una que no és digne de petar cassoles

Els vespres amb lo follet
són vespres d'escalforeta:
sentim un neguit per dins
les noies folguerolenques.

Duguem trenes o monyet
la petxina portem neta
no fos cas que algun fadrí
ens convidi a fer margeres.

Aquell que ens nua els cabells
el volem ben a la vora
que si no nitons vindran
i sempre's passen de fressa.
...
I entre follets i nitons
passem vespres de follia;
no hi ha a la plana de Vic
donzelles més eixurides.

Els indis del desert van fer un gran jurament: el de no menjar mai peix. Goethe

Això és de poble

Només un comentari, abans d'anar a dormir. En un programa d'aquests on diversos personatges manifesten la seva opinió davant una qüestió-sí, aquest que els hi abaixen el micròfon abans no hagin parlat un minut- he sentit un tertulià, el nom del qual no sé però sí que m'he quedat amb la seva cara, que es queixava per la construcció de l'aeroport d'Alguaire, segons ell d'una inutilitat manifesta. No entraré en si és una bona o una mala inversió aquest aeroport perquè no en conec tots els detalls. De fet, és com si es tractés d'un bolet, sorgit de repent d'entre la pinassa. Jo no n'havia sentit parlar fins ara que s'ha inaugurat. Deu ser que no estic gaire al cas. I de sobte, l'he vist venir... que si qui anirà a Lleida, que si això és voler que tothom tingui el seu aeroport, que si el que haurien d'haver fet és que l'ave arribés bé a Barcelona (sembla que no es pot anar enlloc més, tu, però Barcelona és la que és, té el mar al davant i al darrere serralades diverses. No hi cap tot ni tothom a Barcelona!)... en fi, que finalment ha dit el que es veia a venir: "això és de poble". Macasum el que ha dit. El que ha dit és de pobre, de pobre d'esperit. Què vol dir amb "això és de poble"? M'ha sonat a frase del XIX, a tot estirar de meitat del XX, però avui, a l'era de l'electrodomesticació, de les múltiples connexions, encara es diu aquesta frase lapidària i macarrònica? No sap aquest senyor que precisament és de gent de poble que s'ha nodrit la gran urbs?
En fi, constato una vegada més que els tertulians d'avui en dia cada cop toquen menys de peus a terra. Que els envïin a la lluna!

EL REFREDAT

Com que em vaig trobant i vaig sabent de persones tocades per la galipàndria, aquesta amoïnosa i comuna malaltia, planto aquest poema terapèutic. Llegiu-lo tres cops al dia, acompanyat d'una tasseta de farigola i mel. Deixar de llegir en desaparèixer els símptomes. En cas d'intoxicació poseu els peus en remull.

PRIMER ESTADI

No re’ amb fre et serà dat;
a tort i a dret tot eixirà.

Tot sembla sec al teu intern,
el món s’enfonsa al teu entorn,
l’esma no et ve a visitar,
a res no hi trobes el perquè
ni el com ni el quan ni el que serà.
No et sembla que puguis nedar
en l’aigua clara de la vall;
la pell i els ossos et fan mal,
els ulls es cansen del voltant.

SEGON ESTADI

No pots dir res, no vols parlar.
No pots cantar, no vols plorar.

Només pots jeure i covar l’ou
d’un jorn futur que ara no veus
i, de sobte, tot es desboca,
el fred va dels peus a la soca,
comença a eixabuirar la boca,
l’orella sona pel seu compte
i la nariu es fa riera
per on s’escola la boirina
que als solcs de l’ànim es congria.

TERCER ESTADI

I ja està clar; ja saps on vas.
Ets conscient de la batalla.

Hauràs de conviure amb turments,
suportar el trasbalsador llamp
que inflama el prec i les candeles
i escoltar com el ronc dels trons
va ressonant pels teus pulmons.
Saps que passada la tempesta,
lluirà el sol que has oblidat.
Hauràs d’ arreplegar les restes
d’aquest naufragi desbocat
com nous adobs per les paraules.
Podràs tornar a comunicar-te.

Can Busquets - Sant Pol de Mar

La casa volguda
la mar se la mira
i uns cítrics amb fruit
ens la vitaminen.

Hi duu un carrer
que lluu i fa pujada,
sense els garrofers
que l'amanyagaven.

No ens cal reposar,
que volem la lluna;
sabem que hi ha un sol
per dir-nos bon dia.

Quan torni l'estiu
vindran orenetes
per veure si el niu
aguanta o s'esberla.

Cantarem cançons
per als qui treballen
amb la salabror
de feina precària.

Que ens guaiti sant Pol
i costa serena,
serem un reclam
fent guerra amb la festa:

volem can Busquets
per fer-hi una gesta!

Vinyoli

L'any pot començar qualsevol dia

Construir camins de flors
per descalçar-se
i sentir l'ofrena tendra
indundar-nos tot el cos
fins a quedar-ne ben xops.
Així podrem anar regalimant
tendresa durant tot l'any.

Propera obertura

sí, sí... un minut fer un blog...