Abans no s'acabi la setmana sense plàstic, vull recuperar un article publicat el 2001. El primer d'una sèrie d'articles amb aquest títol. Era abans del facebook o dels mòbils tal i com els coneixem avui. Eren mòbils per trucar i enviar missatges. Hi ha un cert to apocalíptic que l'únic que busca és remoure consciències. Ai, aquest indomable romanticisme meu! El que ha quedat demostrat amb el pas del temps -tot i que en aquell moment ja n'havíem fet de molt grosses- és que o canviem els nostres hàbits i la nostra manera de relacionar-nos amb la natura o en sortirem mal parats. Tot i que el ritme que ha agafat tot plegat fa suposar que la cosa té mala solució.
ELECTRODOMESTICATS
Els esclaus hem existit durant tota la història de la
civilització. I dic hem perquè jo
també em considero una esclava i tu que em llegeixes segurament també ho ets,
encara que visquis content i enganyat. Cal dir que hem “progressat” molt si ens
comparem amb els esclaus de l’Antic Egipte, per exemple, que feien aquelles
magnes piràmides a canvi de fam i poca cosa més (i no cal pas anar tan lluny en
el temps per veure esclavituds tan impúdiques).
La diferència entre els antics egipcis i nosaltres és que
ells tenien molt clara la seva condició d’esclaus i nosaltres ens trobem
immersos en una confusió de gran velocitat: som esclaus electrodomesticats.
Hipotecant la nostra personalitat i el nostre temps al servei del progrés,
podrem beneficiar-nos de la màgia de la llum. Ara l’amo s’ha transformat en un
ésser molt més abstracte del que era un faraó. Es queda amb el nostre temps i
les nostres ganes i a canvi ens dóna calerons, unes coses immenjables però
necessàries per poder pagar les factures que ens allunyen de les condicions de
vida dels esclaus més primitius.
I és tan fàcil ser obedient: si pitgem un botonet o fem una
penetració a un endoll tindrem cafè, aigua calenta, maquineta d’afaitar,
dispensador de tabac, els plats nets, la roba eixuta, parlarem amb gent a qui
no podrem mirar a la cara, sentirem orquestres que no caben dins de casa, ens
desplaçarem a velocitats insospitades per la meva rebesàvia, anirem a la Lluna,
baixarem al fons del mar, de la nit en farem dia, ens retornaran la vida... I
amb tots aquests caramels que aquest nou amo, el Gran Endoll, ens ofereix, ens
comportem com criatures i no en tenim mai prou.
I de mica en mica ens aïllem els uns dels altres, acomodats
dins de les nostres cases, després d’haver-nos venut la vida però envoltats de
tots els aparells que ens han costat tant de comprar i que demà ja seran caducs
i que ens donen aquella mica de “felicitat”. Francament, preferiria servir al
Gran Manitú. Al cap i a la fi, la llum elèctrica no ens alleuja de les moltes
penes que el nostre cor ha de suportar. A més, el Gran Endoll ens sap febles i
acomodats i no té pietat. Ens apreta
perquè cada vegada el fem més i més gran.
I així, permetem que les institucions que van ser creades
per fer-nos més lliures es sotmetin al poder d’aquest nou amo i negociïn i
estirin i arronsin per poder fer noves línies, o inundar més pobles, o desviar
més rius... Pocs són els intents a favor de reduir el consum d’electricitat o
de qualsevol altra energia que alimenti les nostres infinites maquinàries. Això
no! Això és pecat! Quina por, l’obscuritat!
És igual, no sé perquè m’hi encaparro. La qüestió és anar
tirant, tirant de veta i, si la cosa peta, amb una mica de sort, nosaltres ja
serem al sot. O no.
Que tingueu un bon dia.
Anna Maluquer
Publicat al setmanari La
Marxa. Vic, 14.09.2001
