electrodomesticats.3

electrodomesticats.3
Powered By Blogger

EN PROGRAMA (secció en construcció permanent)

Taller poètic "12 síl·labes" per a primària i secundària.
Club de lectura sobre Mercè Rodoreda (Fundació Rodoreda - Espais Escrits)
Club de lectura de Canigó (Alberg Vallroc - Centre d'Estudis Transfronterers Pau Casals)
Club de lectura Palau i Fabre (Fundació Palau - Espais Escrits)
Ruta poètica Caldes d'Estrac i Fundació Palau
Ruta Joan Salvat-Papasseit per la Barceloneta
Ruta Verdaguer-Canigó
Ruta Rodoreda a Gràcia amb La Plaça del Diamant
Recitals: a la carta

contacta'm a amaluquer@gmail.com

diumenge, 9 de juny del 2019


Abans no s'acabi la setmana sense plàstic, vull recuperar un article publicat el 2001. El primer d'una sèrie d'articles amb aquest títol. Era abans del facebook o dels mòbils tal i com els coneixem avui. Eren mòbils per trucar i enviar missatges. Hi ha un cert to apocalíptic que l'únic que busca és remoure consciències. Ai, aquest indomable romanticisme meu! El que ha quedat demostrat amb el pas del temps -tot i que en aquell moment ja n'havíem fet de molt grosses- és que o canviem els nostres hàbits i la nostra manera de relacionar-nos amb la natura o en sortirem mal parats. Tot i que el ritme que ha agafat tot plegat fa suposar que la cosa té mala solució.


ELECTRODOMESTICATS

Els esclaus hem existit durant tota la història de la civilització. I dic hem perquè jo també em considero una esclava i tu que em llegeixes segurament també ho ets, encara que visquis content i enganyat. Cal dir que hem “progressat” molt si ens comparem amb els esclaus de l’Antic Egipte, per exemple, que feien aquelles magnes piràmides a canvi de fam i poca cosa més (i no cal pas anar tan lluny en el temps per veure esclavituds tan impúdiques).

La diferència entre els antics egipcis i nosaltres és que ells tenien molt clara la seva condició d’esclaus i nosaltres ens trobem immersos en una confusió de gran velocitat: som esclaus electrodomesticats. Hipotecant la nostra personalitat i el nostre temps al servei del progrés, podrem beneficiar-nos de la màgia de la llum. Ara l’amo s’ha transformat en un ésser molt més abstracte del que era un faraó. Es queda amb el nostre temps i les nostres ganes i a canvi ens dóna calerons, unes coses immenjables però necessàries per poder pagar les factures que ens allunyen de les condicions de vida dels esclaus més primitius.

I és tan fàcil ser obedient: si pitgem un botonet o fem una penetració a un endoll tindrem cafè, aigua calenta, maquineta d’afaitar, dispensador de tabac, els plats nets, la roba eixuta, parlarem amb gent a qui no podrem mirar a la cara, sentirem orquestres que no caben dins de casa, ens desplaçarem a velocitats insospitades per la meva rebesàvia, anirem a la Lluna, baixarem al fons del mar, de la nit en farem dia, ens retornaran la vida... I amb tots aquests caramels que aquest nou amo, el Gran Endoll, ens ofereix, ens comportem com criatures i no en tenim mai prou.

I de mica en mica ens aïllem els uns dels altres, acomodats dins de les nostres cases, després d’haver-nos venut la vida però envoltats de tots els aparells que ens han costat tant de comprar i que demà ja seran caducs i que ens donen aquella mica de “felicitat”. Francament, preferiria servir al Gran Manitú. Al cap i a la fi, la llum elèctrica no ens alleuja de les moltes penes que el nostre cor ha de suportar. A més, el Gran Endoll ens sap febles i acomodats i no té pietat. Ens apreta perquè cada vegada el fem més i més gran.

I així, permetem que les institucions que van ser creades per fer-nos més lliures es sotmetin al poder d’aquest nou amo i negociïn i estirin i arronsin per poder fer noves línies, o inundar més pobles, o desviar més rius... Pocs són els intents a favor de reduir el consum d’electricitat o de qualsevol altra energia que alimenti les nostres infinites maquinàries. Això no! Això és pecat! Quina por, l’obscuritat!

És igual, no sé perquè m’hi encaparro. La qüestió és anar tirant, tirant de veta i, si la cosa peta, amb una mica de sort, nosaltres ja serem al sot. O no.
Que tingueu un bon dia.

Anna Maluquer
Publicat al setmanari La Marxa. Vic, 14.09.2001

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada