L'altre dia vam prometre el càrrec de regidor, per imperatiu legal, com marca la llei, i dues de nosaltres per una altra sobirania que no pas la del sobirà, Ja s'han donat la mà els qui se l'havien de donar i nosaltres hem quedat fora. Fora perquè volen fer una política sense rancúnies. I sembla que hi ha algú dins del nostre grup—que no ha estat electe, per tant, que no hi és—que no els hi fa el pes. I em parlen de rancúnies... Rancúnia la que tenen ells que em fan pagar a mi amb un exili a l'altra banda del govern perquè creuen que sóc un titella. Titelles els seus.

L'altra excusa, passat l'estiu. Per ser més exacte, passat el 27-s, Doncs si som bons per després, també som bons per ara. Nosaltres no hem canviat. No hem volgut fer bandera pel proper plebiscit perquè no és això el que ha unit el nostre grup. I quan ha estat l'hora, cadascun de nosaltres segons el seu pensament, ha actuat en conseqüència.

I d'aquí a unes hores, cap a la "sardor"... fins a la propera

Avís. Un de totalment incorrecte.

Avui va pel Cagaverd, ministre de les betes, que tot estirant, estirant se peten. I això sembla que és el que vulguin. Com pot ser que a punt de les municipals surtin mitja dotzena de pares a dir que volen el castellà a l'escola? Per provocar-nos? Evidentment.  I hi caiem de quatre potes. Si estirem tots no caurà, que petarà. I com és que han triat la nostra comarca per desencadenar-ho? Perquè tenim un terç de les candidatures de CiU que s'han esqueixat. Propaganda per uns, propaganda pels altres.

Caldria començar a actuar, sobretot per part nostra, amb una mica més d'intel·ligència i amb menys gestualitat. Deixar-los dir i fer la nostra. I que vagin posant contenciosos. Si alguna feina tenien els nostres polítics era aconseguir poder votar amb garanties. I és evident que han fracassat, però segueixen demanant-nos gestos. Els uns ens volen fer malveure a l'estat i, tristament, ho aconsegueixen, i els altres ens volen dur a votar de manera bipolar, ells, els d'aquí, que els uns van pactar amb partit estatal per fer fora els altres i els altres van malversar-nos el nom i els quartos. La manipulació és total. I la bola amb la que juguen són els nostres sentiments més arrelats. Avui va pel Cagaverd i pel Cagaporc i pel Cagafiu...

uiiii...que dolenta,

Tinc un roser a la finestra.
És un esqueix de Planoles
flor blanca  de pitiminí.
Ha'stat tot l'hivern contenint-se
i ara comença a florir.

Aquesta nit, hem penjat les pancartes

SI NO M'HO CREC, NO HO VENC

Segurament, això és una conseqüència directa del meu ofici de recitadora. Quan dic versos, necessito creure en allò que dic. Intentar esbrinar perquè s'ha escollit cada paraula. Intentar palpar l'estat d'ànim del poeta. Perquè la poesia també és això. Un estat d'ànim. Per això no podré recitar mai igual un Verdaguer, un Vinyoli, una Rodoreda o un Palau i Fabre. Cadascun vol el seu to. I si no el trobo, no podré transmetre, la qual cosa és, en definitiva, la meva feina. He de creure allò que estic dient en veu alta i l'única manera de fer-ho és havent copsat l'estat d'ànim del poeta, deixant de banda fins i tot la biografia. El poeta sempre ens diu la veritat. Paraula abstracta, escrita en singular i alhora tan plural. Només quan puc distingir aquesta veritat particular d'entre totes les altres, puc transmetre bé el poema a qui l'escolta.

Tot aquest rotlle patater el vinc a dir per dir que si no crec en allò que faig, en allò que ara m'ocupa i que hauré de donar a conèixer, poc que ho podré vendre a canvi de vots. Treballar el programa tot escoltant la gent és l'única cosa que em permet creure en allò que dic. I treballar el programa sempre és en positiu, tot i que moltes vegades el treballis a partir d'aspectes negatius. Però són precisament aquests els que cal millorar i negatiu no sempre vol dir dolent del tot. Pot ser mancança. Tot plegat, doncs, una transformació en positiu. En això estem. És un bon moment.

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per al qual serveixes, allò en el qual realment ets un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell en depengués la salvació de la Humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que veiés, automàticament, els seus estats, fas més que el qui inventa torres universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.”

Aquesta frase és de Joan Maragall i la tinc penjada a la paret del meu despatx casolà. Sembla tan obvi el que diu, tan de sentit comú —aquest sentit que anomenem sovint però que no trobem gairebé mai— que amb això sol ja podríem fer una societat millor. En el fons, aquest és l'únic camí per a l'anarquia. No les revoltes o les repressions violentes que només fan que perpetuar l'odi i la destrucció i que costen tan cares, en tots els sentits. I aquest camí que sembla tan senzill, és tan difícil de seguir pel conjunt de la humanitat que per això som on som. Com deia Josep Ma. de Sagarra:

Un camí!

Quina cosa més curta de dir!

Quina cosa més llarga de seguir!

"que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva"... si això passés, a mi no m'hauria calgut presentar-me a unes eleccions. Ni a mi ni a ningú. I si treballéssim més les virtuts que es contraposen a la cobdícia, la supèrbia, l'enveja, la gola, la ira, la mandra i la luxúria, també aniríem per un camí on no caldria que ens venguessin mentides vestides de càndida ideologia.

Quan més t'endinses en el món de la política, més en veus la impostura. Sobretot a les altes esferes dels grans partits, tan sobrecarregats d'eslògans i de males pràctiques. Tot és fer veure que. El que sigui. Que tens interès, que estimes el teu poble, el teu país, que vols ser útil a la comunitat... Hi ha cursos i estratègies per arribar a aconseguir el major nombre de vots. Res no ha de ser espontani, doncs. Tot és càlcul. Doncs et dic, benvolgut bloc, que visca l'espontaneïtat. Perquè tot això tan estudiat, no és altra cosa que llicenciar-se en manipulació.

ANAR A LA IDEA

Ens anem acostant al dia D. Comencem a deixar el febrer enrere—no fa ni una setmana enterràvem la sardina— i al Maresme, amb les mimoses i els ametllers, ja flaira a primavera. D'aquí no res, doncs, serem a mes de maig.

Amb la política—o la mala política—tan d'actualitat, hi ha un cert neguit per veure com s'encaren aquestes municipals. La campanya extramurs, ha començat ja fa temps. El dret a decidir encara no s'ha pogut materialitzar legalment. I aquestes municipals volen enfocar-se com una nova manera d'intentar que quedi clara quina és la posició de la ciutadania enfront la independència. Vist així, els grups com el nostre la tenen magre. La propaganda mediàtica ens deixarà al marge.

Naltros som un grup que no pretenem impregnar ningú amb cap ideologia concreta. Ens agrada més anar a la idea. I la idea no és altra que observar, escoltar, reflexionar i actuar. Sense aquestes premisses, creiem que tota actuació política és buida. Són premisses que també poden comportar errors, això ben segur. Però els errors són fàbriques d'oportunitats per aprendre la manera d'esmenar-los, sempre i quan hi hagi la voluntat d'esmenar-los, és clar.

Retornant al tema de la campanya de les municipals en clau d'independència sí o no, com a grup estem d'acord en que s'ha de poder votar i decidir. Però no ens agrada que això s'imposi a través de votar o CiU o ERC. L'Ajuntament és la institució més propera a la població. I en pobles com el nostre que no arriba als cinc mil habitants, encara més. I tot i que sempre hi ha uns quants votants modèlics que recolzen la mateixa opció, elecció rera elecció, en un poble es vota, sobretot, a la persona.

Pel tema de la independència volem unes votacions com cal. I com que el nostre grup no té influència més enllà del nostre terme, doncs no creiem que sigui oportú posicionar-nos en aquesta qüestió. Si les votacions s'acaben fent, aleshores cadascú de nosaltres votarà en el sentit que vulgui. I com a grup acatarem els resultats.

Personalment—i tu bé ho saps, patètica munda—, la meva posició és clara. Em dedico al món de la poesia i tinc claríssim que totes les cultures d'aquest món són importants. Una llengua és una manera concreta i localitzada d'explicar la vida. El territori és el que ens forma i ens condiciona, amb el seu clima, la seva geografia... Perdre la cultura que ho explica és perdre un tresor que ens enriqueix globalment. Dit això, sempre m'oposaré a qui intenti anorrear-la. La butxaca, tot i ser important i que sigui el que més consciències ha desvetllat, per mi no ho és tant.

O sigui que endavant, a treballar de valent i anem a la idea.

competents o competitius

COMPETENTS O COMPETITIUS

Quan em van proposar de ser cap de llista, la veritat és que vaig sentir un cert abisme al meu voltant. No perquè m'espanti la feina, però sí que sóc conscient de no tenir l'ànsia pel poder i de que em fico en un món a les antípodes de la poesia. Ànima càndida!I sí, càndidament m'he posat en aquest sidral no per ganes de figurar sinó amb plena actitud de servei i amb ganes de saber com funciona aquesta maquinària per dins i si les coses es poden millorar, no al meu favor sinó en favor de tots. I m'oloro que això no és pràctica comú. Ja no parlo del meu poble, sinó de la política en general. I la sensació que tinc és de que la meva bona voluntat toparà de nassos amb la crua realitat.

Però jo no vull deixar d'imaginar que això és possible. Gestionar un pressupost de 7.350.000 euros no és un cosa per prendre's a la lleugera. I veig que t'acostumes a anar veient xifres d'unes quantitats que de semblar-te atípiques passen a ser normals. El joc és, per tant, perillós. Hi ha el perill d'embriagar-se de poder i de començar a actuar com un senyor feudal repartint almoina als seus sacrificats vassalls. I la democràcia no és això. Tot i que no deixa de ser uns súbdits que paguen els seus tributs, més o menys escanyadament, i un govern que, a canvi d'haver-lo escollit, et promet que et defensarà de les inclemències del viure. Que ho facin o no, ja és un altre tema. Si els electes es comporten com senyors feudals, augmentant els impostos, omplint-se les butxaques i retallant els serveis, amb la democràcia no anirem enlloc. La fita hauria de ser recaptar menys i garantir la sanitat, l'educació i el benestar. I a això hi contribuiria si deixéssim de ser tan competitius i passéssim a ser més competents. Penso, vaja.

Però el joc de la política és això. No tot depèn d'un mateix, ni molt menys. La població t'ha de votar. I tot i guanyant, si no ho fas per majoria, potser t'acabes quedant a l'oposició. I no comptaran amb tu per res. Per tant calen pactes, estratègies que molt sovint són purs enganys, maledicència, per vèncer el contrincant, que acaba convertint-se en l'enemic. És per això que el joc es converteix en competició. Amb ser competent no n'hi ha prou. Cal tenir-ho clar. Narinant.