electrodomesticats.3

electrodomesticats.3

EN PROGRAMA (secció en construcció permanent)

Taller poètic "12 síl·labes" per a primària i secundària.
Club de lectura sobre Mercè Rodoreda (Fundació Rodoreda - Espais Escrits)
Club de lectura de Canigó (Alberg Vallroc - Centre d'Estudis Transfronterers Pau Casals)
Club de lectura Palau i Fabre (Fundació Palau - Espais Escrits)
Ruta poètica Caldes d'Estrac i Fundació Palau
Ruta Joan Salvat-Papasseit per la Barceloneta
Ruta Verdaguer-Canigó
Ruta Rodoreda a Gràcia amb La Plaça del Diamant
Recitals: a la carta

contacta'm a amaluquer@gmail.com

diumenge, 9 de juny de 2019


Abans no s'acabi la setmana sense plàstic, vull recuperar un article publicat el 2001. El primer d'una sèrie d'articles amb aquest títol. Era abans del facebook o dels mòbils tal i com els coneixem avui. Eren mòbils per trucar i enviar missatges. Hi ha un cert to apocalíptic que l'únic que busca és remoure consciències. Ai, aquest indomable romanticisme meu! El que ha quedat demostrat amb el pas del temps -tot i que en aquell moment ja n'havíem fet de molt grosses- és que o canviem els nostres hàbits i la nostra manera de relacionar-nos amb la natura o en sortirem mal parats. Tot i que el ritme que ha agafat tot plegat fa suposar que la cosa té mala solució.


ELECTRODOMESTICATS

Els esclaus hem existit durant tota la història de la civilització. I dic hem perquè jo també em considero una esclava i tu que em llegeixes segurament també ho ets, encara que visquis content i enganyat. Cal dir que hem “progressat” molt si ens comparem amb els esclaus de l’Antic Egipte, per exemple, que feien aquelles magnes piràmides a canvi de fam i poca cosa més (i no cal pas anar tan lluny en el temps per veure esclavituds tan impúdiques).

La diferència entre els antics egipcis i nosaltres és que ells tenien molt clara la seva condició d’esclaus i nosaltres ens trobem immersos en una confusió de gran velocitat: som esclaus electrodomesticats. Hipotecant la nostra personalitat i el nostre temps al servei del progrés, podrem beneficiar-nos de la màgia de la llum. Ara l’amo s’ha transformat en un ésser molt més abstracte del que era un faraó. Es queda amb el nostre temps i les nostres ganes i a canvi ens dóna calerons, unes coses immenjables però necessàries per poder pagar les factures que ens allunyen de les condicions de vida dels esclaus més primitius.

I és tan fàcil ser obedient: si pitgem un botonet o fem una penetració a un endoll tindrem cafè, aigua calenta, maquineta d’afaitar, dispensador de tabac, els plats nets, la roba eixuta, parlarem amb gent a qui no podrem mirar a la cara, sentirem orquestres que no caben dins de casa, ens desplaçarem a velocitats insospitades per la meva rebesàvia, anirem a la Lluna, baixarem al fons del mar, de la nit en farem dia, ens retornaran la vida... I amb tots aquests caramels que aquest nou amo, el Gran Endoll, ens ofereix, ens comportem com criatures i no en tenim mai prou.

I de mica en mica ens aïllem els uns dels altres, acomodats dins de les nostres cases, després d’haver-nos venut la vida però envoltats de tots els aparells que ens han costat tant de comprar i que demà ja seran caducs i que ens donen aquella mica de “felicitat”. Francament, preferiria servir al Gran Manitú. Al cap i a la fi, la llum elèctrica no ens alleuja de les moltes penes que el nostre cor ha de suportar. A més, el Gran Endoll ens sap febles i acomodats i no té pietat. Ens apreta perquè cada vegada el fem més i més gran.

I així, permetem que les institucions que van ser creades per fer-nos més lliures es sotmetin al poder d’aquest nou amo i negociïn i estirin i arronsin per poder fer noves línies, o inundar més pobles, o desviar més rius... Pocs són els intents a favor de reduir el consum d’electricitat o de qualsevol altra energia que alimenti les nostres infinites maquinàries. Això no! Això és pecat! Quina por, l’obscuritat!

És igual, no sé perquè m’hi encaparro. La qüestió és anar tirant, tirant de veta i, si la cosa peta, amb una mica de sort, nosaltres ja serem al sot. O no.
Que tingueu un bon dia.

Anna Maluquer
Publicat al setmanari La Marxa. Vic, 14.09.2001

divendres, 6 d’abril de 2018



En un dia com avui, crec que aquesta és una bona imatge per a celebrar que hi ha altres justícies i per a intentar projectar una mica de coneixement al qui no vol entendre. A qui no vol entendre que unitat no vol dir, en cap cas, uniformitat.

diumenge, 5 de febrer de 2017

El pres de "La mort i la primavera"

Estic immersa en el món rodoredià... La plaça del Diamant, Mirall trencat, Viatges i Flors, Quanta, quanta guerra..., Aloma, La mort i la primavera, els contes... i a punt d'assaltar El carrer de les Camèlies i Isabel i Maria.

Quines voltes fa la vida. De Verdaguer a la néta de qui el va fer sant, en Pere Gurguí. O així ho explica la Mercè Rodoreda quan diu que el seu avi feia passar als badocs que s'aturaven davant la torre Gurguí, empolainada amb un munt de plats antics penjats a la façana i que el vent feia dringar. Els feia passar i s'aturava davant un retrat de Jacint Verdaguer intitulat "Sant Jacint Verdaguer". —Jo l'he fet sant, deia.

La Rodoreda té una obra magnífica. Cap dels seus llibres té merma. Potser Aloma no té el to de totes les altres, però l'insinua. I és aquest primer títol de la seva obra, si exceptuem les quatre anteriors que ella mateixa va refusar, el que marca la pauta: un nom propi, un nom de persona, de personatge. Fins i tot les seves Flors de debò són personatges. I no pren partit per cap d'ells, tot i que ho sembli. Es limita a descriure'ls amb totes les seves llums i les seves ombres.  Podem empatitzar amb la Colometa en agradar-nos la seva perseverança i la seva força interior, però també ens pot posar dels nervis el veure la seva resignació i la seva gairebé eterna tristesa. Tot dependrà del nostre bagatge particular, de la nostra pròpia experiència i arrel.

Dins La mort i la primavera hi ha molts personatges, però n'hi ha un que impacta, sobretot pel que diu i per l'esgarrifança que provoca llegir les vexacions a les quals se'l sotmet. Tot i que d'esgarrifances i sentir el cor encongit, és un continu en aquesta obra. Però també hi ha el contrast de les descripcions de l'aigua, del vent, de la llum... En fi, el que volia deixar reproduït és la "veritat" que el pres explica al protagonista. És una de les moltes bufetades que la Rodoreda ens envia des dels seus escrits.

«I les ombres dels caramens no les ha vistes mai ningú. Mai ningú no ha vist una ombra i ningú no sap si el poble d'aquests homes és un poble o és un núvol... Però els guaites vigilen i el que vigilen no és enlloc... I van esguerrant els homes perquè diuen que una ombra es va ajuntar amb una altra... tenen por. Volen tenir por. Volen creure i volen patir... patir i només patir i ofeguen els qui moren perquè encara pateixin més... perquè pateixin fins al darrer moment, perquè res no sigui bo, i si t'arrenquen la cara les pedres i l'aigua és pel bé de tots... i si vius pensant que el riu s'endurà el poble no pensaràs en res més... que se t'endugui el patir però no el desig... perquè el desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se'ls menja. I és per no pensar en el desig que volen patir i de petit ja t'esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te'l maten mentre vas creixent...» Mercè Rodoreda, La mort i la primavera

Algú ha dit del poble descrit a La mort i la primavera que és un poble prehistòric. Perdoni? La por canvia de forma, el desig continua matant-se o convertint-se en pura cobdícia. Aquest poble du una vida de rabiosa actualitat. Això si, duta fins a l'esperpent.

diumenge, 25 d’octubre de 2015


Avui he fet aquesta foto al meu nebot petit, en Màrio. Els seus germans i amics eren un tros enllà, jugant a futbol, aprofitant l'última alenada del dia i ell assegut al terra, recolzat sobre la paret i amb la cara que se li anava il·luminant, ara en blanc, ara en vermell. M'ha semblat impactant.

Quan vaig escriure els electrodomesticats, els mòbils encara no eren al mercat. Però aquí ho tenim.
Sort que en Màrio té camp per córrer i juga al futbol i té uns germans amb qui jugar, compartir i bregar.

Això m'ha refrescat aquells articles que hauria d'haver continuat.

Avui he anat a treballar a Caldes d'Estrac, i al peatge de l'autopista ja no hi ha el "Manual". Ara, tot és electrònic. Teletac, tarja i el pagament en efectiu que no admet monedes de 2 i d'1 cèntim i que val 1,07€. Fa molts anys que no tinc tarja. Ni de dèbit. Segurament perquè els meus volums econòmics tampoc ho requereixen. Però no he volgut mai tarja de crèdit. Ni en voldré. Si em deixen, és clar.

Mica en mica tot el diner que es generi haurà de passar pels bancs, aquests lladregots-abusananos que, com recordava Josep Pla, només et deixen el paraigua quan fa sol. I és que la majoria de persones que conformen la societat, viuen per tenir i, per tant, per comprar. És raonable voler tenir salut, amor, sostre on viure, roba per vestir-se i vianda per menjar, però tenim unes necessitats induïdes per tota una maquinària efectivíssima de manipulació del nostre viure. Tothom hi participa: els mitjans de comunicació (sobretot!), les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa... els artistes, fins i tot... la moneda de canvi: el diner. I pagant a través dels bancs fem saber les nostres necessitats, els nostres gustos, la nostra rutina.

Sentia dir a un d'aquests tertulians pagats per defensar a capa i espasa allò indefensable que ell pensava que els homes per naturalesa són dolents, i que per això s'han de fer les lleis i les cadenes. (les cadenes que ara tenim són subtilíssimes, però estan fetes d'un material d'immensa resistència). Jo tendeixo a pensar que la gent és bona però que hi ha quatre malparits que la perverteixen tota. El diner hauria de desaparèixer. Més que no pas el diner, la cobdícia. La cobdícia dels que no en tenen mai prou, la cobdícia dels que volen el que no poden tenir, la cobdícia dels qui ens volen fer cobdiciar, i al final de la cadena, nosaltres que hi caiem o no hi caiem. I sense nosaltres res no tindria sentit perquè, en definitiva, aquells que alimentem la gran maquinària de la manipulació som nosaltres... i consti que penso que els mitjans de comunicació, les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa, els artistes... tenen un germen de bondat, però és evident que s'ha extraviat. Busquem-lo.



dimarts, 22 de setembre de 2015




La vida és de colors:

el que penses tu 
no ho penso jo
viu i deixa viure
i anirem d'acord

diumenge, 30 d’agost de 2015

Reconnectar
ço cal.
Empalmar,
sintonitzar
amb el jo
fet a miques
de tant no ser
el que per ser era.
Què és viure?
matar?
morir?
riure?
del mort
i de qui el vetlla?
A fora
no hi ha res
si no fossin
els arbres
la llum
el vent
el sol
la pluja
les flors
els colors
el núvol
l'ocell
la pedra
la cuca
la lluna
l'estel
la mar
el gos...
La resta són
els altres
fora de tu
i tocant-te