electrodomesticats.3

electrodomesticats.3

EN PROGRAMA (secció en construcció permanent)

Taller poètic "12 síl·labes" per a primària i secundària.
Club de lectura sobre Mercè Rodoreda (Fundació Rodoreda - Espais Escrits)
Club de lectura de Canigó (Alberg Vallroc - Centre d'Estudis Transfronterers Pau Casals)
Club de lectura Palau i Fabre (Fundació Palau - Espais Escrits)
Ruta poètica Caldes d'Estrac i Fundació Palau
Ruta Joan Salvat-Papasseit per la Barceloneta
Ruta Verdaguer-Canigó
Ruta Rodoreda a Gràcia amb La Plaça del Diamant
Recitals: a la carta

contacta'm a amaluquer@gmail.com

diumenge, 5 de febrer de 2017

El pres de "La mort i la primavera"

Estic immersa en el món rodoredià... La plaça del Diamant, Mirall trencat, Viatges i Flors, Quanta, quanta guerra..., Aloma, La mort i la primavera, els contes... i a punt d'assaltar El carrer de les Camèlies i Isabel i Maria.

Quines voltes fa la vida. De Verdaguer a la néta de qui el va fer sant, en Pere Gurguí. O així ho explica la Mercè Rodoreda quan diu que el seu avi feia passar als badocs que s'aturaven davant la torre Gurguí, empolainada amb un munt de plats antics penjats a la façana i que el vent feia dringar. Els feia passar i s'aturava davant un retrat de Jacint Verdaguer intitulat "Sant Jacint Verdaguer". —Jo l'he fet sant, deia.

La Rodoreda té una obra magnífica. Cap dels seus llibres té merma. Potser Aloma no té el to de totes les altres, però l'insinua. I és aquest primer títol de la seva obra, si exceptuem les quatre anteriors que ella mateixa va refusar, el que marca la pauta: un nom propi, un nom de persona, de personatge. Fins i tot les seves Flors de debò són personatges. I no pren partit per cap d'ells, tot i que ho sembli. Es limita a descriure'ls amb totes les seves llums i les seves ombres.  Podem empatitzar amb la Colometa en agradar-nos la seva perseverança i la seva força interior, però també ens pot posar dels nervis el veure la seva resignació i la seva gairebé eterna tristesa. Tot dependrà del nostre bagatge particular, de la nostra pròpia experiència i arrel.

Dins La mort i la primavera hi ha molts personatges, però n'hi ha un que impacta, sobretot pel que diu i per l'esgarrifança que provoca llegir les vexacions a les quals se'l sotmet. Tot i que d'esgarrifances i sentir el cor encongit, és un continu en aquesta obra. Però també hi ha el contrast de les descripcions de l'aigua, del vent, de la llum... En fi, el que volia deixar reproduït és la "veritat" que el pres explica al protagonista. És una de les moltes bufetades que la Rodoreda ens envia des dels seus escrits.

«I les ombres dels caramens no les ha vistes mai ningú. Mai ningú no ha vist una ombra i ningú no sap si el poble d'aquests homes és un poble o és un núvol... Però els guaites vigilen i el que vigilen no és enlloc... I van esguerrant els homes perquè diuen que una ombra es va ajuntar amb una altra... tenen por. Volen tenir por. Volen creure i volen patir... patir i només patir i ofeguen els qui moren perquè encara pateixin més... perquè pateixin fins al darrer moment, perquè res no sigui bo, i si t'arrenquen la cara les pedres i l'aigua és pel bé de tots... i si vius pensant que el riu s'endurà el poble no pensaràs en res més... que se t'endugui el patir però no el desig... perquè el desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se'ls menja. I és per no pensar en el desig que volen patir i de petit ja t'esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te'l maten mentre vas creixent...» Mercè Rodoreda, La mort i la primavera

Algú ha dit del poble descrit a La mort i la primavera que és un poble prehistòric. Perdoni? La por canvia de forma, el desig continua matant-se o convertint-se en pura cobdícia. Aquest poble du una vida de rabiosa actualitat. Això si, duta fins a l'esperpent.

diumenge, 25 d’octubre de 2015


Avui he fet aquesta foto al meu nebot petit, en Màrio. Els seus germans i amics eren un tros enllà, jugant a futbol, aprofitant l'última alenada del dia i ell assegut al terra, recolzat sobre la paret i amb la cara que se li anava il·luminant, ara en blanc, ara en vermell. M'ha semblat impactant.

Quan vaig escriure els electrodomesticats, els mòbils encara no eren al mercat. Però aquí ho tenim.
Sort que en Màrio té camp per córrer i juga al futbol i té uns germans amb qui jugar, compartir i bregar.

Això m'ha refrescat aquells articles que hauria d'haver continuat.

Avui he anat a treballar a Caldes d'Estrac, i al peatge de l'autopista ja no hi ha el "Manual". Ara, tot és electrònic. Teletac, tarja i el pagament en efectiu que no admet monedes de 2 i d'1 cèntim i que val 1,07€. Fa molts anys que no tinc tarja. Ni de dèbit. Segurament perquè els meus volums econòmics tampoc ho requereixen. Però no he volgut mai tarja de crèdit. Ni en voldré. Si em deixen, és clar.

Mica en mica tot el diner que es generi haurà de passar pels bancs, aquests lladregots-abusananos que, com recordava Josep Pla, només et deixen el paraigua quan fa sol. I és que la majoria de persones que conformen la societat, viuen per tenir i, per tant, per comprar. És raonable voler tenir salut, amor, sostre on viure, roba per vestir-se i vianda per menjar, però tenim unes necessitats induïdes per tota una maquinària efectivíssima de manipulació del nostre viure. Tothom hi participa: els mitjans de comunicació (sobretot!), les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa... els artistes, fins i tot... la moneda de canvi: el diner. I pagant a través dels bancs fem saber les nostres necessitats, els nostres gustos, la nostra rutina.

Sentia dir a un d'aquests tertulians pagats per defensar a capa i espasa allò indefensable que ell pensava que els homes per naturalesa són dolents, i que per això s'han de fer les lleis i les cadenes. (les cadenes que ara tenim són subtilíssimes, però estan fetes d'un material d'immensa resistència). Jo tendeixo a pensar que la gent és bona però que hi ha quatre malparits que la perverteixen tota. El diner hauria de desaparèixer. Més que no pas el diner, la cobdícia. La cobdícia dels que no en tenen mai prou, la cobdícia dels que volen el que no poden tenir, la cobdícia dels qui ens volen fer cobdiciar, i al final de la cadena, nosaltres que hi caiem o no hi caiem. I sense nosaltres res no tindria sentit perquè, en definitiva, aquells que alimentem la gran maquinària de la manipulació som nosaltres... i consti que penso que els mitjans de comunicació, les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa, els artistes... tenen un germen de bondat, però és evident que s'ha extraviat. Busquem-lo.



dimarts, 22 de setembre de 2015




La vida és de colors:

el que penses tu 
no ho penso jo
viu i deixa viure
i anirem d'acord

diumenge, 30 d’agost de 2015

Reconnectar
ço cal.
Empalmar,
sintonitzar
amb el jo
fet a miques
de tant no ser
el que per ser era.
Què és viure?
matar?
morir?
riure?
del mort
i de qui el vetlla?
A fora
no hi ha res
si no fossin
els arbres
la llum
el vent
el sol
la pluja
les flors
els colors
el núvol
l'ocell
la pedra
la cuca
la lluna
l'estel
la mar
el gos...
La resta són
els altres
fora de tu
i tocant-te

dimarts, 25 d’agost de 2015

Ahir vaig arribar de Prada, de Conflent. Vaig anar a veure els amics del nord i del sud del Pirineu que s'apleguen cada any a la Universitat Catalana d'Estiu. I ja n'ha fet 47, resistint a totes les adversitats i a l'amenaça sempre recurrent de la seva extinció. El meu germà Joan en porta la gestió des de l'any 1987. La meva filla va néixer en plena UCE aquell any i recordo que en Joan va baixar a conèixer-la en una escapada. És una gran persona, en Joan. I la seva autèntica estima pel projecte i pel país l'han dut a realitzar una UCE darrere una altra amb no pocs entrebancs i "travanquetes". Que per molts anys, estimat germà. A tu i al teu equip que no hi escatimeu esforços.

És un espai de trobada intens. Intensíssim. Amb tota la força d'un Canigó que l'empara. I allà s'hi apleguen les ments pensants, els mestres, els alumnes, els artistes, la rauxa i el seny. Sempre amb el mateix transfons: la unitat dels Països Catalans, la unió d'una cultura disgregada en comunitats autònomes i estats.

A la UCE, tots aquests anys s'hi ha fet molta feina pel que fa a la consciència d'ésser poble, país o, per ser més precisa, països. Perquè no és el mateix català el que parlem al Principat (ja només a dins d'aquest, la diversitat que hi ha!) que el que es parla al País valencià o a les illes Balears o a Andorra o a l'Alguer o a la Franja o a les comarques integrades a França. I llengua és cultura i, per tant, pàtria. I és amb la llengua que transmetem el coneixement, en tots els seus àmbits. I a la UCE s'hi parla de ciència i de pensament.



El Canigó vist des del Liceu Renouvier, seu de la UCE
Com que vaig arribar tard perquè el 20 vaig fer ruta Verdaguer a Folgueroles, Verdaguer sortia a les converses amb els amics.Un d'ells em recordava que el poeta havia format part de la imatgeria franquista. Crec que el dictador va ser molt hàbil. Ell sí que coneixia el valor del poeta i, precisament per això, se'l va apropiar: per allunyar-lo de nosaltres, perquè nosaltres mateixos rebutgéssim un dels més grans impulsors d'un dels moments crucials en la nostra història: la Renaixença. És a la Renaixença que recuperem la llengua, la història. El franquisme i l'església van marcar el nostre més gran poeta. El nostre clàssic. Contra el franquisme ell, evidentment, no hi va poder fer res. I pel que fa a l'Església Catòlica, no hi anà en contra però si en contra d'alguns dels seus representants. I no va penjar la sotana perquè no va voler, tot i saber el "cercle de ferro" que representava per a la seva vida i, sobretot, per a la seva poesia. I jo li respecto perquè ja ens va donar prou i perquè el seu llegat ha permès que sorgissin tots els nostres altres grans poetes i escriptors. Així ho sento, així ho escric. No el perdéssim mai, Verdaguer. Sempre va encenent alguna flama. Com la UCE. El Canigó hi deu tenir alguna cosa a veure.

Bona nit

dijous, 6 d’agost de 2015

És hora de tornar a Verdaguer.
Tornar a Verdaguer és com tornar a la pàtria.
La pàtria física que Verdaguer ens projecta amunt i endins amb paraules.
Tornar a Verdaguer per centrar-me mentre no arribi allò que ha d'arribar.
Tornar a Verdaguer per entomar una nova lliçó de la vida. Per pair-la i nodrir-me.
Tornar al lluitador. Per adonar-se que allò sublim ha vençut primer un seguit de pors, buidors i plors.

I en cap moment no estic parlant de política.

PS: El 20 d'agost a Folgueroles, a les 7 del vespre, ruta capvespral. www.verdaguer.cat