electrodomesticats.3

electrodomesticats.3
Powered By Blogger

EN PROGRAMA (secció en construcció permanent)

Taller poètic "12 síl·labes" per a primària i secundària.
Club de lectura sobre Mercè Rodoreda (Fundació Rodoreda - Espais Escrits)
Club de lectura de Canigó (Alberg Vallroc - Centre d'Estudis Transfronterers Pau Casals)
Club de lectura Palau i Fabre (Fundació Palau - Espais Escrits)
Ruta poètica Caldes d'Estrac i Fundació Palau
Ruta Joan Salvat-Papasseit per la Barceloneta
Ruta Verdaguer-Canigó
Ruta Rodoreda a Gràcia amb La Plaça del Diamant
Recitals: a la carta

contacta'm a amaluquer@gmail.com

diumenge, 25 d’octubre del 2015


Avui he fet aquesta foto al meu nebot petit, en Màrio. Els seus germans i amics eren un tros enllà, jugant a futbol, aprofitant l'última alenada del dia i ell assegut al terra, recolzat sobre la paret i amb la cara que se li anava il·luminant, ara en blanc, ara en vermell. M'ha semblat impactant.

Quan vaig escriure els electrodomesticats, els mòbils encara no eren al mercat. Però aquí ho tenim.
Sort que en Màrio té camp per córrer i juga al futbol i té uns germans amb qui jugar, compartir i bregar.

Això m'ha refrescat aquells articles que hauria d'haver continuat.

Avui he anat a treballar a Caldes d'Estrac, i al peatge de l'autopista ja no hi ha el "Manual". Ara, tot és electrònic. Teletac, tarja i el pagament en efectiu que no admet monedes de 2 i d'1 cèntim i que val 1,07€. Fa molts anys que no tinc tarja. Ni de dèbit. Segurament perquè els meus volums econòmics tampoc ho requereixen. Però no he volgut mai tarja de crèdit. Ni en voldré. Si em deixen, és clar.

Mica en mica tot el diner que es generi haurà de passar pels bancs, aquests lladregots-abusananos que, com recordava Josep Pla, només et deixen el paraigua quan fa sol. I és que la majoria de persones que conformen la societat, viuen per tenir i, per tant, per comprar. És raonable voler tenir salut, amor, sostre on viure, roba per vestir-se i vianda per menjar, però tenim unes necessitats induïdes per tota una maquinària efectivíssima de manipulació del nostre viure. Tothom hi participa: els mitjans de comunicació (sobretot!), les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa... els artistes, fins i tot... la moneda de canvi: el diner. I pagant a través dels bancs fem saber les nostres necessitats, els nostres gustos, la nostra rutina.

Sentia dir a un d'aquests tertulians pagats per defensar a capa i espasa allò indefensable que ell pensava que els homes per naturalesa són dolents, i que per això s'han de fer les lleis i les cadenes. (les cadenes que ara tenim són subtilíssimes, però estan fetes d'un material d'immensa resistència). Jo tendeixo a pensar que la gent és bona però que hi ha quatre malparits que la perverteixen tota. El diner hauria de desaparèixer. Més que no pas el diner, la cobdícia. La cobdícia dels que no en tenen mai prou, la cobdícia dels que volen el que no poden tenir, la cobdícia dels qui ens volen fer cobdiciar, i al final de la cadena, nosaltres que hi caiem o no hi caiem. I sense nosaltres res no tindria sentit perquè, en definitiva, aquells que alimentem la gran maquinària de la manipulació som nosaltres... i consti que penso que els mitjans de comunicació, les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa, els artistes... tenen un germen de bondat, però és evident que s'ha extraviat. Busquem-lo.



dimarts, 22 de setembre del 2015




La vida és de colors:

el que penses tu 
no ho penso jo
viu i deixa viure
i anirem d'acord

dilluns, 7 de setembre del 2015

diumenge, 30 d’agost del 2015

Reconnectar
ço cal.
Empalmar,
sintonitzar
amb el jo
fet a miques
de tant no ser
el que per ser era.
Què és viure?
matar?
morir?
riure?
del mort
i de qui el vetlla?
A fora
no hi ha res
si no fossin
els arbres
la llum
el vent
el sol
la pluja
les flors
els colors
el núvol
l'ocell
la pedra
la cuca
la lluna
l'estel
la mar
el gos...
La resta són
els altres
fora de tu
i tocant-te

dimarts, 25 d’agost del 2015

Ahir vaig arribar de Prada, de Conflent. Vaig anar a veure els amics del nord i del sud del Pirineu que s'apleguen cada any a la Universitat Catalana d'Estiu. I ja n'ha fet 47, resistint a totes les adversitats i a l'amenaça sempre recurrent de la seva extinció. El meu germà Joan en porta la gestió des de l'any 1987. La meva filla va néixer en plena UCE aquell any i recordo que en Joan va baixar a conèixer-la en una escapada. És una gran persona, en Joan. I la seva autèntica estima pel projecte i pel país l'han dut a realitzar una UCE darrere una altra amb no pocs entrebancs i "travanquetes". Que per molts anys, estimat germà. A tu i al teu equip que no hi escatimeu esforços.

És un espai de trobada intens. Intensíssim. Amb tota la força d'un Canigó que l'empara. I allà s'hi apleguen les ments pensants, els mestres, els alumnes, els artistes, la rauxa i el seny. Sempre amb el mateix transfons: la unitat dels Països Catalans, la unió d'una cultura disgregada en comunitats autònomes i estats.

A la UCE, tots aquests anys s'hi ha fet molta feina pel que fa a la consciència d'ésser poble, país o, per ser més precisa, països. Perquè no és el mateix català el que parlem al Principat (ja només a dins d'aquest, la diversitat que hi ha!) que el que es parla al País valencià o a les illes Balears o a Andorra o a l'Alguer o a la Franja o a les comarques integrades a França. I llengua és cultura i, per tant, pàtria. I és amb la llengua que transmetem el coneixement, en tots els seus àmbits. I a la UCE s'hi parla de ciència i de pensament.



El Canigó vist des del Liceu Renouvier, seu de la UCE
Com que vaig arribar tard perquè el 20 vaig fer ruta Verdaguer a Folgueroles, Verdaguer sortia a les converses amb els amics.Un d'ells em recordava que el poeta havia format part de la imatgeria franquista. Crec que el dictador va ser molt hàbil. Ell sí que coneixia el valor del poeta i, precisament per això, se'l va apropiar: per allunyar-lo de nosaltres, perquè nosaltres mateixos rebutgéssim un dels més grans impulsors d'un dels moments crucials en la nostra història: la Renaixença. És a la Renaixença que recuperem la llengua, la història. El franquisme i l'església van marcar el nostre més gran poeta. El nostre clàssic. Contra el franquisme ell, evidentment, no hi va poder fer res. I pel que fa a l'Església Catòlica, no hi anà en contra però si en contra d'alguns dels seus representants. I no va penjar la sotana perquè no va voler, tot i saber el "cercle de ferro" que representava per a la seva vida i, sobretot, per a la seva poesia. I jo li respecto perquè ja ens va donar prou i perquè el seu llegat ha permès que sorgissin tots els nostres altres grans poetes i escriptors. Així ho sento, així ho escric. No el perdéssim mai, Verdaguer. Sempre va encenent alguna flama. Com la UCE. El Canigó hi deu tenir alguna cosa a veure.

Bona nit

dijous, 6 d’agost del 2015

És hora de tornar a Verdaguer.
Tornar a Verdaguer és com tornar a la pàtria.
La pàtria física que Verdaguer ens projecta amunt i endins amb paraules.
Tornar a Verdaguer per centrar-me mentre no arribi allò que ha d'arribar.
Tornar a Verdaguer per entomar una nova lliçó de la vida. Per pair-la i nodrir-me.
Tornar al lluitador. Per adonar-se que allò sublim ha vençut primer un seguit de pors, buidors i plors.

I en cap moment no estic parlant de política.

PS: El 20 d'agost a Folgueroles, a les 7 del vespre, ruta capvespral. www.verdaguer.cat

dilluns, 15 de juny del 2015


L'altre dia vam prometre el càrrec de regidor, per imperatiu legal, com marca la llei, i dues de nosaltres per una altra sobirania que no pas la del sobirà, Ja s'han donat la mà els qui se l'havien de donar i nosaltres hem quedat fora. Fora perquè volen fer una política sense rancúnies. I sembla que hi ha algú dins del nostre grup—que no ha estat electe, per tant, que no hi és—que no els hi fa el pes. I em parlen de rancúnies... Rancúnia la que tenen ells que em fan pagar a mi amb un exili a l'altra banda del govern perquè creuen que sóc un titella. Titelles els seus.

L'altra excusa, passat l'estiu. Per ser més exacte, passat el 27-s, Doncs si som bons per després, també som bons per ara. Nosaltres no hem canviat. No hem volgut fer bandera pel proper plebiscit perquè no és això el que ha unit el nostre grup. I quan ha estat l'hora, cadascun de nosaltres segons el seu pensament, ha actuat en conseqüència.

I d'aquí a unes hores, cap a la "sardor"... fins a la propera


dijous, 14 de maig del 2015



Avís. Un de totalment incorrecte.




Avui va pel Cagaverd, ministre de les betes, que tot estirant, estirant se peten. I això sembla que és el que vulguin. Com pot ser que a punt de les municipals surtin mitja dotzena de pares a dir que volen el castellà a l'escola? Per provocar-nos? Evidentment.  I hi caiem de quatre potes. Si estirem tots no caurà, que petarà. I com és que han triat la nostra comarca per desencadenar-ho? Perquè tenim un terç de les candidatures de CiU que s'han esqueixat. Propaganda per uns, propaganda pels altres.

Caldria començar a actuar, sobretot per part nostra, amb una mica més d'intel·ligència i amb menys gestualitat. Deixar-los dir i fer la nostra. I que vagin posant contenciosos. Si alguna feina tenien els nostres polítics era aconseguir poder votar amb garanties. I és evident que han fracassat, però segueixen demanant-nos gestos. Els uns ens volen fer malveure a l'estat i, tristament, ho aconsegueixen, i els altres ens volen dur a votar de manera bipolar, ells, els d'aquí, que els uns van pactar amb partit estatal per fer fora els altres i els altres van malversar-nos el nom i els quartos. La manipulació és total. I la bola amb la que juguen són els nostres sentiments més arrelats. Avui va pel Cagaverd i pel Cagaporc i pel Cagafiu...

uiiii...que dolenta,

dijous, 7 de maig del 2015



Tinc un roser a la finestra.
És un esqueix de Planoles
flor blanca  de pitiminí.
Ha'stat tot l'hivern contenint-se
i ara comença a florir.

Aquesta nit, hem penjat les pancartes


dijous, 26 de març del 2015

SI NO M'HO CREC, NO HO VENC

Segurament, això és una conseqüència directa del meu ofici de recitadora. Quan dic versos, necessito creure en allò que dic. Intentar esbrinar perquè s'ha escollit cada paraula. Intentar palpar l'estat d'ànim del poeta. Perquè la poesia també és això. Un estat d'ànim. Per això no podré recitar mai igual un Verdaguer, un Vinyoli, una Rodoreda o un Palau i Fabre. Cadascun vol el seu to. I si no el trobo, no podré transmetre, la qual cosa és, en definitiva, la meva feina. He de creure allò que estic dient en veu alta i l'única manera de fer-ho és havent copsat l'estat d'ànim del poeta, deixant de banda fins i tot la biografia. El poeta sempre ens diu la veritat. Paraula abstracta, escrita en singular i alhora tan plural. Només quan puc distingir aquesta veritat particular d'entre totes les altres, puc transmetre bé el poema a qui l'escolta.

Tot aquest rotlle patater el vinc a dir per dir que si no crec en allò que faig, en allò que ara m'ocupa i que hauré de donar a conèixer, poc que ho podré vendre a canvi de vots. Treballar el programa tot escoltant la gent és l'única cosa que em permet creure en allò que dic. I treballar el programa sempre és en positiu, tot i que moltes vegades el treballis a partir d'aspectes negatius. Però són precisament aquests els que cal millorar i negatiu no sempre vol dir dolent del tot. Pot ser mancança. Tot plegat, doncs, una transformació en positiu. En això estem. És un bon moment.

dissabte, 7 de març del 2015

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per al qual serveixes, allò en el qual realment ets un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell en depengués la salvació de la Humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que veiés, automàticament, els seus estats, fas més que el qui inventa torres universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.”

Aquesta frase és de Joan Maragall i la tinc penjada a la paret del meu despatx casolà. Sembla tan obvi el que diu, tan de sentit comú —aquest sentit que anomenem sovint però que no trobem gairebé mai— que amb això sol ja podríem fer una societat millor. En el fons, aquest és l'únic camí per a l'anarquia. No les revoltes o les repressions violentes que només fan que perpetuar l'odi i la destrucció i que costen tan cares, en tots els sentits. I aquest camí que sembla tan senzill, és tan difícil de seguir pel conjunt de la humanitat que per això som on som. Com deia Josep Ma. de Sagarra:
Un camí!

Quina cosa més curta de dir!

Quina cosa més llarga de seguir!


"que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva"... si això passés, a mi no m'hauria calgut presentar-me a unes eleccions. Ni a mi ni a ningú. I si treballéssim més les virtuts que es contraposen a la cobdícia, la supèrbia, l'enveja, la gola, la ira, la mandra i la luxúria, també aniríem per un camí on no caldria que ens venguessin mentides vestides de càndida ideologia.

Quan més t'endinses en el món de la política, més en veus la impostura. Sobretot a les altes esferes dels grans partits, tan sobrecarregats d'eslògans i de males pràctiques. Tot és fer veure que. El que sigui. Que tens interès, que estimes el teu poble, el teu país, que vols ser útil a la comunitat... Hi ha cursos i estratègies per arribar a aconseguir el major nombre de vots. Res no ha de ser espontani, doncs. Tot és càlcul. Doncs et dic, benvolgut bloc, que visca l'espontaneïtat. Perquè tot això tan estudiat, no és altra cosa que llicenciar-se en manipulació.

dimecres, 25 de febrer del 2015

ANAR A LA IDEA

Ens anem acostant al dia D. Comencem a deixar el febrer enrere—no fa ni una setmana enterràvem la sardina— i al Maresme, amb les mimoses i els ametllers, ja flaira a primavera. D'aquí no res, doncs, serem a mes de maig.

Amb la política—o la mala política—tan d'actualitat, hi ha un cert neguit per veure com s'encaren aquestes municipals. La campanya extramurs, ha començat ja fa temps. El dret a decidir encara no s'ha pogut materialitzar legalment. I aquestes municipals volen enfocar-se com una nova manera d'intentar que quedi clara quina és la posició de la ciutadania enfront la independència. Vist així, els grups com el nostre la tenen magre. La propaganda mediàtica ens deixarà al marge.

Naltros som un grup que no pretenem impregnar ningú amb cap ideologia concreta. Ens agrada més anar a la idea. I la idea no és altra que observar, escoltar, reflexionar i actuar. Sense aquestes premisses, creiem que tota actuació política és buida. Són premisses que també poden comportar errors, això ben segur. Però els errors són fàbriques d'oportunitats per aprendre la manera d'esmenar-los, sempre i quan hi hagi la voluntat d'esmenar-los, és clar.

Retornant al tema de la campanya de les municipals en clau d'independència sí o no, com a grup estem d'acord en que s'ha de poder votar i decidir. Però no ens agrada que això s'imposi a través de votar o CiU o ERC. L'Ajuntament és la institució més propera a la població. I en pobles com el nostre que no arriba als cinc mil habitants, encara més. I tot i que sempre hi ha uns quants votants modèlics que recolzen la mateixa opció, elecció rera elecció, en un poble es vota, sobretot, a la persona.

Pel tema de la independència volem unes votacions com cal. I com que el nostre grup no té influència més enllà del nostre terme, doncs no creiem que sigui oportú posicionar-nos en aquesta qüestió. Si les votacions s'acaben fent, aleshores cadascú de nosaltres votarà en el sentit que vulgui. I com a grup acatarem els resultats.

Personalment—i tu bé ho saps, patètica munda—, la meva posició és clara. Em dedico al món de la poesia i tinc claríssim que totes les cultures d'aquest món són importants. Una llengua és una manera concreta i localitzada d'explicar la vida. El territori és el que ens forma i ens condiciona, amb el seu clima, la seva geografia... Perdre la cultura que ho explica és perdre un tresor que ens enriqueix globalment. Dit això, sempre m'oposaré a qui intenti anorrear-la. La butxaca, tot i ser important i que sigui el que més consciències ha desvetllat, per mi no ho és tant.

O sigui que endavant, a treballar de valent i anem a la idea.







dimarts, 10 de febrer del 2015

competents o competitius

COMPETENTS O COMPETITIUS

Quan em van proposar de ser cap de llista, la veritat és que vaig sentir un cert abisme al meu voltant. No perquè m'espanti la feina, però sí que sóc conscient de no tenir l'ànsia pel poder i de que em fico en un món a les antípodes de la poesia. Ànima càndida!I sí, càndidament m'he posat en aquest sidral no per ganes de figurar sinó amb plena actitud de servei i amb ganes de saber com funciona aquesta maquinària per dins i si les coses es poden millorar, no al meu favor sinó en favor de tots. I m'oloro que això no és pràctica comú. Ja no parlo del meu poble, sinó de la política en general. I la sensació que tinc és de que la meva bona voluntat toparà de nassos amb la crua realitat.

Però jo no vull deixar d'imaginar que això és possible. Gestionar un pressupost de 7.350.000 euros no és un cosa per prendre's a la lleugera. I veig que t'acostumes a anar veient xifres d'unes quantitats que de semblar-te atípiques passen a ser normals. El joc és, per tant, perillós. Hi ha el perill d'embriagar-se de poder i de començar a actuar com un senyor feudal repartint almoina als seus sacrificats vassalls. I la democràcia no és això. Tot i que no deixa de ser uns súbdits que paguen els seus tributs, més o menys escanyadament, i un govern que, a canvi d'haver-lo escollit, et promet que et defensarà de les inclemències del viure. Que ho facin o no, ja és un altre tema. Si els electes es comporten com senyors feudals, augmentant els impostos, omplint-se les butxaques i retallant els serveis, amb la democràcia no anirem enlloc. La fita hauria de ser recaptar menys i garantir la sanitat, l'educació i el benestar. I a això hi contribuiria si deixéssim de ser tan competitius i passéssim a ser més competents. Penso, vaja.

Però el joc de la política és això. No tot depèn d'un mateix, ni molt menys. La població t'ha de votar. I tot i guanyant, si no ho fas per majoria, potser t'acabes quedant a l'oposició. I no comptaran amb tu per res. Per tant calen pactes, estratègies que molt sovint són purs enganys, maledicència, per vèncer el contrincant, que acaba convertint-se en l'enemic. És per això que el joc es converteix en competició. Amb ser competent no n'hi ha prou. Cal tenir-ho clar. Narinant.

dilluns, 2 de febrer del 2015

AIXÒ SERÀ UNA GUERRA

Estem començant a preparar la campanya. La volem fer de baix pressupost i aprofitant totes les ocasions que se'ns presentin. Les eleccions no es convoquen fins el 31 de març, però nosaltres som un grup de gent engrescada que no tenim res a perdre (pel que a govern municipal es refereix) i tot a guanyar. I amb imaginació i bon humor ens agradaria aportar alguna cosa que millorés la nostra ja prou bona qualitat de vida.

La qüestió és que ahir es van celebrar els Tres Tombs en honor de Sant Antoni. Que jo sàpiga, aquesta és una festa oberta, filla de la més antiga tradició pagèsica i, per tant, una festa on tothom que ho vulgui pot anar a beneir el seu animal. Ja siguin els matxos que tiren carros, els cavalls per passejar els amos o els gossos que ens acompanyen. Hi ha participants que porten estendards, banderes,  i també "falques" publicitàries.

Ens vam passar tota la tarda de dissabte posant una enganxina amb la web que algú de nosaltres havia  ja pacientment imprès i retallat, a unes bossetes de plàstic. S'hi està treballant i tenim ganes de donar-la a conèixer. Som un grup de pur àmbit local. No tenim expansió més enllà del nostre municipi. I cadascú de nosaltres té un vincle potent amb el poble, per tant, ens l'estimem. I aquella tarda va ser un acte d'estimació cap als que vinguessin a veure passar el sant i els seus acompanyants encavallats. Vam omplir aquelles bossetes de plàstic amb un parell de bons caramels i un globus petit i les vam lligar delicadament amb unes cintes. Vam creure que no estàvem fent altra cosa que donar-nos a conèixer, que donar l'oportunitat a que ens visitessin ni que fos virtualment. I una companya de grup sortia amb el seu cavall i la família i es va oferir a tirar els caramels i es va enganxar el nostre logo a la sella del seu cavall i al cavall d'una companya hípica. Aquest fet va desfermar la ira de l'alcalde que em va acusar de fer servir la festa per fer campanya, increpant-me al mig del carrer.

Ja li vaig contestar, tot i que fugia mentre em renyava. Que quedi clar: nosaltres no estàvem fent campanya sinó donant-nos a conèixer tot col·laborant en la festa com a part que som, també, del poble. Ningú més no va llençar caramels. I això ha estat vist com una politització de la festa. No senyor! Ens volem donar a conèixer i com que no podem donar audiència als ciutadans com ho porta fent des de fa quatre anys el nostre alcalde, com que no som un partit que contínuament surt a la premsa i als mitjans perquè som d'àmbit purament local, doncs fem el nostre butlletí, la nostra web i només volem que ens coneguin més enllà d'aquesta feina ingrata, però alliçonadora, com és la d'estar a l'oposició.

Ja vindrà l'hora de demanar-los el vot, però hem de donar temps a la població a que coneguin el que ens ocupa i ens preocupa. Allò que, entre tots, volem oferir i que, entre tots podríem construir. No aspirem a l'eterna poltrona, som un grup dinàmic i tenim bona gent que serviria també per estar al davant. És una gran responsabilitat gestionar els diners que els ciutadans paguen amb els seus impostos. I tota gran responsabilitat vol una gran dedicació, per tant, també desgasta i està bé que l'aire nou sovintegi en els partits.

En fi, que si uns caramels i unes selles amb el logotip del nostre grup aixequen polseguera, no sé què passarà quan entrem de ple en la campanya. Si és així com ho volen, així ho tindran. Endavant les atxes, que no són un barbarisme per dir destrals sinó els ciris que donen llum a la foscor.

Fins aviat,

dijous, 29 de gener del 2015

Ai, blog, blog... et tinc ben abandonadot.
Fa molt de temps que no entrava. Massa temps. I és que sempre estic errant, en continu moviment. I ara, la corresponsal poètica s'ha deixat endur per la corrent del servei públic. Com si dedicar-se a dir poesia no fos ja un veritable servei públic. El més autèntic. Però com que la crisi s'endu allò que creiem més prescindible, qui primer rep és l'aliment de l'esperit. Som a l'era no ja dels electrodomesticats, que van néixer en forma d'articles ja fa quinze anys,  sinó dels megaconnectats. Som ja pur endoll.

Doncs això, que la poca activitat en la corresponsalia, m'ha dut a embrancar-me en una nova aventura. En una nova incògnita dins el rodar d'aquesta patètica munda. Porto quatre anys de regidora a l'oposició del meu poble i a finals d'estiu em van escollir els companys de grup com a cap de llista per a les properes eleccions del mes de maig. Han estat quatre anys on poca cosa he pogut aportar. Ser de l'oposició té aquestes coses. L'antipoètica: has de fer de fiscal. Anar a la contra. I més quan penses en que vam ser els més votats i hem quedat fora de joc. Però les lluites de poder tenen aquestes coses. Per manar, un pacta amb qui calgui.  Ni que s'hagin dit el nom del porc durant la campanya. En aquest sentit, tinc la consciència tranquil·la tot i que el premi hagi sigut quedar-se en minoria.

La lluita pel poder. Aquesta és la qüestió. Que ja t'explicaré una altra estona.
Fins aviat