electrodomesticats.3

electrodomesticats.3

EN PROGRAMA (secció en construcció permanent)

Taller poètic "12 síl·labes" per a primària i secundària.
Club de lectura sobre Mercè Rodoreda (Fundació Rodoreda - Espais Escrits)
Club de lectura de Canigó (Alberg Vallroc - Centre d'Estudis Transfronterers Pau Casals)
Club de lectura Palau i Fabre (Fundació Palau - Espais Escrits)
Ruta poètica Caldes d'Estrac i Fundació Palau
Ruta Joan Salvat-Papasseit per la Barceloneta
Ruta Verdaguer-Canigó
Ruta Rodoreda a Gràcia amb La Plaça del Diamant
Recitals: a la carta

contacta'm a amaluquer@gmail.com

dissabte, 3 d’abril de 2010

Dret a decidir

Cabrera de mar decideix el 25 d'abril

Ja fa dies que han començat els actes i, sobretot, les reunions per tal d'exercir un dels drets que ens atorga la nostra bescantada democràcia. Hauríem de ser conscients de fins a quin punt som responsables com a individus del bon funcionament o no de la col·lectivitat que ens acull. Centenars de milers de persones han donat la vida aquí i arreu, i encara la donen, per poder arribar a tenir una democràcia que els governi. De totes les formes existents per organitzar una col·lectivitat, aquesta és la menys nociva. I menys ho seria si s'aconseguís que els representants escollits, i tots plegats, seguíssim amb respecte les regles del joc. Que seria millor que no ens haguessin de governar? I tant, però per arribar a aquest punt, hauríem hagut d'assolir unes quotes de proïsme que, ara per ara i veient el rei que tots duem al cos, són molt lluny, al final d'un llarg camí que no sembla que vulguem caminar.

L'acte que ha encetat el seguit d'activitats que s'organitzaran per tal d'informar la població sobre la importància de votar sense que ens ho mani el final de cap legislatura, ha estat una xerrada del que fou president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera que, malgrat la sordesa i la poca vista, regals que et va donant el viure quan fas un camí tan llarg com el d'ell, ens fa entendre que perquè tots els esforços realitzats fins ara no hagin estat en va, perquè aquesta tènue i desemparada cultura nostra no desaparegui, perquè assumim amb naturalitat que som catalans, és a dir, éssers emparats en una geografia molt concreta i fills de contínues copulacions interculturals i on fa mil anys que s'aguanta una llengua que ens explica, perquè no tirem la tovallola farts d'haver-nos d'estar sempre justificant, necessitem constituir-nos com a estat.

El segon acte ha estat una xerrada a càrrec de dos dels membres del Cercle Català de Negocis, associació d'empresaris que volen un estat propi per poder veure com reverteixen en la seva col·lectivitat els impostos que paguen. Han fet una exposició sobre això que hem sentit a dir però que no sabem si acabar-nos de creure: l'espoli, allò que ens correspon perquè és fruit del nostre treball i que l'estat no ens vol tornar en ares del bé comú. La xifra (calculada segons dades públiques i que podeu consultar al web de l'associació) és de 22.000 milions d'euros. I això cada any. Ens van fer una relació de tot el que es podria fer amb aquests diners en benefici d'una societat més justa i pròspera.

I vet aquí, al meu entendre, la mare dels ous. Si, com sembla, Catalunya podria viure dels seus recursos en una relació d'igual a igual amb la resta de països d'Europa, inclosa Espanya; si la gent es decidís a intervenir pacíficament exercint el vot i la balança es decantés cap a la creació d'un nou estat, aquest seria veritablement més just? sabríem exercir millor que els altres la llibertat, respectant les regles del joc? no tindríem corrupteles? A mi m'agradaria creure que sí, però com deia més amunt, anem per un camí que no ens diferencia gaire de la resta. I francament, per ser com els altres jo no sé si cal tot l'esforç. Som un país ple de prohibicions, de normatives... no s'educa el ciutadà, se'l castiga. Ens diuen que som innocents fins que no es demostri el contrari i, en realitat, tots estem sota sospita. Tenim lleis que ens garanteixen uns drets que de cap manera
s'acompleixen i l'exemple que donem a infants i joves, és d'allò més prometedor. Ja veurem com anirem si els ensenyem a avant posar el tenir al ser. Ja ho veurem... i no ens equivoquéssim, ells segueixen sent receptius, però està clar que molt del que reben no els fomenta gaires virtuts que ajudin a la convivència.

Crec que val la pena intentar que tots plegats ens pronunciem sobre el tema i que es creïn línies de debat constructiu. Crec que val la pena participar en els actes que ens proposen un grup de cabrerencs i cabrerenques que no són abanderats de cap partit polític. Són un grup de gent que es manté obert a tothom que vulgui col·laborar-hi i que amb el seu esforç intenten desvetllar-nos les ganes de tornar a participar en la construcció del món que volem per als nostres fills. No es demana que es voti sí o que es voti no, es demana que es voti, en el sentit que sigui, i que això ens permeti saber, d'una vegada, què volem els catalans que sigui Catalunya.

El proper acte és amb Patricia Gabancho, a la sala nova de l'Ajuntament de Cabrera, el dilluns 5 d'abril, a les 7 de la tarda.