electrodomesticats.3

electrodomesticats.3

EN PROGRAMA (secció en construcció permanent)

Taller poètic "12 síl·labes" per a primària i secundària.
Club de lectura sobre Mercè Rodoreda (Fundació Rodoreda - Espais Escrits)
Club de lectura de Canigó (Alberg Vallroc - Centre d'Estudis Transfronterers Pau Casals)
Club de lectura Palau i Fabre (Fundació Palau - Espais Escrits)
Ruta poètica Caldes d'Estrac i Fundació Palau
Ruta Joan Salvat-Papasseit per la Barceloneta
Ruta Verdaguer-Canigó
Ruta Rodoreda a Gràcia amb La Plaça del Diamant
Recitals: a la carta

contacta'm a amaluquer@gmail.com

diumenge, 25 d’octubre de 2015


Avui he fet aquesta foto al meu nebot petit, en Màrio. Els seus germans i amics eren un tros enllà, jugant a futbol, aprofitant l'última alenada del dia i ell assegut al terra, recolzat sobre la paret i amb la cara que se li anava il·luminant, ara en blanc, ara en vermell. M'ha semblat impactant.

Quan vaig escriure els electrodomesticats, els mòbils encara no eren al mercat. Però aquí ho tenim.
Sort que en Màrio té camp per córrer i juga al futbol i té uns germans amb qui jugar, compartir i bregar.

Això m'ha refrescat aquells articles que hauria d'haver continuat.

Avui he anat a treballar a Caldes d'Estrac, i al peatge de l'autopista ja no hi ha el "Manual". Ara, tot és electrònic. Teletac, tarja i el pagament en efectiu que no admet monedes de 2 i d'1 cèntim i que val 1,07€. Fa molts anys que no tinc tarja. Ni de dèbit. Segurament perquè els meus volums econòmics tampoc ho requereixen. Però no he volgut mai tarja de crèdit. Ni en voldré. Si em deixen, és clar.

Mica en mica tot el diner que es generi haurà de passar pels bancs, aquests lladregots-abusananos que, com recordava Josep Pla, només et deixen el paraigua quan fa sol. I és que la majoria de persones que conformen la societat, viuen per tenir i, per tant, per comprar. És raonable voler tenir salut, amor, sostre on viure, roba per vestir-se i vianda per menjar, però tenim unes necessitats induïdes per tota una maquinària efectivíssima de manipulació del nostre viure. Tothom hi participa: els mitjans de comunicació (sobretot!), les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa... els artistes, fins i tot... la moneda de canvi: el diner. I pagant a través dels bancs fem saber les nostres necessitats, els nostres gustos, la nostra rutina.

Sentia dir a un d'aquests tertulians pagats per defensar a capa i espasa allò indefensable que ell pensava que els homes per naturalesa són dolents, i que per això s'han de fer les lleis i les cadenes. (les cadenes que ara tenim són subtilíssimes, però estan fetes d'un material d'immensa resistència). Jo tendeixo a pensar que la gent és bona però que hi ha quatre malparits que la perverteixen tota. El diner hauria de desaparèixer. Més que no pas el diner, la cobdícia. La cobdícia dels que no en tenen mai prou, la cobdícia dels que volen el que no poden tenir, la cobdícia dels qui ens volen fer cobdiciar, i al final de la cadena, nosaltres que hi caiem o no hi caiem. I sense nosaltres res no tindria sentit perquè, en definitiva, aquells que alimentem la gran maquinària de la manipulació som nosaltres... i consti que penso que els mitjans de comunicació, les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa, els artistes... tenen un germen de bondat, però és evident que s'ha extraviat. Busquem-lo.