Ahir vaig arribar de Prada, de Conflent. Vaig anar a veure els amics del nord i del sud del Pirineu que s'apleguen cada any a la Universitat Catalana d'Estiu. I ja n'ha fet 47, resistint a totes les adversitats i a l'amenaça sempre recurrent de la seva extinció. El meu germà Joan en porta la gestió des de l'any 1987. La meva filla va néixer en plena UCE aquell any i recordo que en Joan va baixar a conèixer-la en una escapada. És una gran persona, en Joan. I la seva autèntica estima pel projecte i pel país l'han dut a realitzar una UCE darrere una altra amb no pocs entrebancs i "travanquetes". Que per molts anys, estimat germà. A tu i al teu equip que no hi escatimeu esforços.

És un espai de trobada intens. Intensíssim. Amb tota la força d'un Canigó que l'empara. I allà s'hi apleguen les ments pensants, els mestres, els alumnes, els artistes, la rauxa i el seny. Sempre amb el mateix transfons: la unitat dels Països Catalans, la unió d'una cultura disgregada en comunitats autònomes i estats.

A la UCE, tots aquests anys s'hi ha fet molta feina pel que fa a la consciència d'ésser poble, país o, per ser més precisa, països. Perquè no és el mateix català el que parlem al Principat (ja només a dins d'aquest, la diversitat que hi ha!) que el que es parla al País valencià o a les illes Balears o a Andorra o a l'Alguer o a la Franja o a les comarques integrades a França. I llengua és cultura i, per tant, pàtria. I és amb la llengua que transmetem el coneixement, en tots els seus àmbits. I a la UCE s'hi parla de ciència i de pensament.

El Canigó vist des del Liceu Renouvier, seu de la UCE

Com que vaig arribar tard perquè el 20 vaig fer ruta Verdaguer a Folgueroles, Verdaguer sortia a les converses amb els amics.Un d'ells em recordava que el poeta havia format part de la imatgeria franquista. Crec que el dictador va ser molt hàbil. Ell sí que coneixia el valor del poeta i, precisament per això, se'l va apropiar: per allunyar-lo de nosaltres, perquè nosaltres mateixos rebutgéssim un dels més grans impulsors d'un dels moments crucials en la nostra història: la Renaixença. És a la Renaixença que recuperem la llengua, la història. El franquisme i l'església van marcar el nostre més gran poeta. El nostre clàssic. Contra el franquisme ell, evidentment, no hi va poder fer res. I pel que fa a l'Església Catòlica, no hi anà en contra però si en contra d'alguns dels seus representants. I no va penjar la sotana perquè no va voler, tot i saber el "cercle de ferro" que representava per a la seva vida i, sobretot, per a la seva poesia. I jo li respecto perquè ja ens va donar prou i perquè el seu llegat ha permès que sorgissin tots els nostres altres grans poetes i escriptors. Així ho sento, així ho escric. No el perdéssim mai, Verdaguer. Sempre va encenent alguna flama. Com la UCE. El Canigó hi deu tenir alguna cosa a veure.

Bona nit