Ai, blog, blog... et tinc ben abandonadot.
Fa molt de temps que no entrava. Massa temps. I és que sempre estic errant, en continu moviment. I ara, la corresponsal poètica s'ha deixat endur per la corrent del servei públic. Com si dedicar-se a dir poesia no fos ja un veritable servei públic. El més autèntic. Però com que la crisi s'endu allò que creiem més prescindible, qui primer rep és l'aliment de l'esperit. Som a l'era no ja dels electrodomesticats, que van néixer en forma d'articles ja fa quinze anys,  sinó dels megaconnectats. Som ja pur endoll.

Doncs això, que la poca activitat en la corresponsalia, m'ha dut a embrancar-me en una nova aventura. En una nova incògnita dins el rodar d'aquesta patètica munda. Porto quatre anys de regidora a l'oposició del meu poble i a finals d'estiu em van escollir els companys de grup com a cap de llista per a les properes eleccions del mes de maig. Han estat quatre anys on poca cosa he pogut aportar. Ser de l'oposició té aquestes coses. L'antipoètica: has de fer de fiscal. Anar a la contra. I més quan penses en que vam ser els més votats i hem quedat fora de joc. Però les lluites de poder tenen aquestes coses. Per manar, un pacta amb qui calgui.  Ni que s'hagin dit el nom del porc durant la campanya. En aquest sentit, tinc la consciència tranquil·la tot i que el premi hagi sigut quedar-se en minoria.

La lluita pel poder. Aquesta és la qüestió. Que ja t'explicaré una altra estona.
Fins aviat