Dia de difunts

2 de novembre

Dia de difunts:
la pluja repica els finestrons,
s’arrosseguen les escòries pels torrents.
A mar! De tomballons
rodolen i s’encasten als racons
les canyes, les pedres, turments
d’arrels desunides dels troncs.

Dia de difunts
plujós, enrabiat, fart
que escarneixin els seus morts
fent-los servir d’excusa pel terror
tot privant el dolç consol
de l’escalfor a les mans
d’un grapat de castanyots.

Castanyes fumades, ardentes!
que en mar encenen la llàntia
dels que ja no hi són:
per ells és el poema d’aquest jorn.

EN RUTA

Poc interès desperta
escoltar la paraula
d’aquells que ens precediren.

Ha fet un matí clar,
la terra a punt d’esclat,
xamosa cupletista
que ensenya la pitrera
abans no es torni cendra
el foc aclamador.
Només per això
ja valia la pena
deixar la mandra enrere
i anar a submergir-se
entre mots i dreceres.

Feina per a quatre gats,
sempre per amor a l’art.

Qui et mana
dedicar-te a dir paraules
en una llengua tan minoritària?

Qui vol saber
què escrivia aquell o l’altre
si ara som esclaus de les imatges?

Veient un reportatge sobre l'estiu a Eivissa

Pobre illa

reflex de malaltia
de tanta humanitat
que hi nia
en els dies
al caliu de l'agost.
Plaers abrasadors
per la cuca
de la figa
la que entra dins el bosc,
el bosc sense catifa
de figueres,
les serventes
de tanta bogeria
desplegada de dia
i de nit
oblidant
que abans eren els hippies
i abans els pescadors,
les madós,
gent del lloc,
On són?

Tresor emparaulat

Poeta és l’esforçat treballador de la paraula, el que busca en les mines del llenguatge el material preciós que li permetrà comunicar-se.

El mot és un tresor que enlluerna més enllà del qui l’extreu de la caverna i lluu al costat d’un altre mot i un altre mot en llaçada que conclou les excavacions dels éssers impressionables.

Festes Verdaguer a ritme de Valona

Obreda de Perejaume a l'Espai Brossa

La poesia no pot quedar petrificada en les planes d’un llibre. Cal dir-la en veu alta perquè no es perdi el seu sentit més primigeni que és el de nodrir la memòria oral i col·lectiva. Cada veu que diu la paraula d’un poeta, hi posa la seva particular ressonància, el seu timbre, el seu ritme, fruit d’una estructura física determinada, però també d’un entorn que se’ns fica dins l’oïda. Així, un mateix poema pot ser interpretat d’infinites maneres. Dir Obreda a tres veus té aquest sentit de ventall sonor, de com la paraula d’un poeta pot modular-se segons qui la diu. I en escoltar-la, cal deixar-se endur, sense encarcaraments ni voluntat de comprensió total. Escoltar, obrir tots els sentits i deixar que ens posseeixi, que ens embriagui. Si després d’oir-la ens ressona, aleshores serà el moment d’aprofundir-hi en soledat, de perdre la mirada en l’estampació de la paraula que ens ha seduït. Però primer, oïm-la.




Per oir-la: a l'Espai Brossa del 3 al 13 de juny
Per llegir-la: Perejaume, Obreda (Ed. 62-Empúries, Barcelona, 2003) ISBN: 978-84-7596-534-5

Estramps jams a Folgueroles