RAU RAU

RAU RAU és el títol d'un nou CD editat amb la Big Bang Valona i un dels poemes que conformen el meu poemari inèdit A mar! És un recull de poesia escrita a partir del meu retorn al Maresme, després de vuit anys a la plana de Vic. És una poesia que s'allunya una mica de la Patètica poemàtica, sobretot en la cruesa. Tal vegada perquè el retrobament amb el mar, a qui pensava que no enyorava, m'ha fet aflorar una altra mena de sentiments i visions, i per tant una altra mena de poesia, tot i que continuo expressant-me amb contundència, perquè crec que cal ser contundent amb les paraules. La vida és contundent i ai de nosaltres si és excessivament flonja o anodina. És com malbaratar la sal contenint-la entre capes de sucre. Ara estem en crisi, però és una crisi que ha vingut pel nostre estovament, per la nostra tendència antinatural a no veure què comporta al nostre entorn, als nostres veïns, cadascun dels nostres actes. Davant, doncs, d'una societat del benestar, que ja flaqueja per a alguns i comença a albirar-se per a uns altres, com a poeta no puc deixar de cridar l'angúnia i el malestar que hi ha darrera aquesta cortina de fum tan ben teixida. 

El mar és receptor de tota la nostra immundícia. L'hem creuat per dalt i per baix i encara no en sabem tot el que hi rau. Però el mar és, per damunt de tot, un element a l'abast, on poder-t'hi endinsar. És com si penetressis en el més profund de la terra, en l'essència salada que desprèn, tornes a l'úter, t'hi enterres i sures i et dona mil visions depenent dels núvols, del vent, del sol, de la pluja, i de la mirada que hi projectes. Vaig retrobar la seva sentor, la marinada, la referència geogràfica, el bany de bon matí... Per això un poemari dedicat al mar, usant una frase que té variacions, però que a casa meva sempre havia sonat "a mart!" i que es pronunciava enèrgicament quan es volia donar a entendre que el millor per desfer-se d'una nosa és llençar-la a mar. Tots els torrents del Maresme hi desemboquen. I aquí he de tornar a cridar, perquè els torrents s'han asfaltat, els boscos s'han perdut i la població hi ha augmentat d'una manera abusiva i el territori està saturat.

AMB LA CREU QUE T'ACABA

SEMBLES MÉS LLUNYANA

A mart!

Allà on tu, mar, prens l'esma,

així invoquem el teu misteri,

així ens desfem de la immundícia,

així aviem totes les noses:

A mart!

com si parléssim d'un món

que no ens pertany.

EL CD

En Marc Egea és un home, un músic, d'empenta, experimentador nat i composa músiques que s'agermanen amb el batec de la natura. Entre molts altres projectes, ha aconseguit fer sonar dignament una banda de músics no professionals, la Big Bang Valona, nascuda a Sant Pol de Mar. I com que no para, no s'ha conformat en fer temes típics per a banda, que també, perquè és conscient que ens alegren l'esperit, sinó que ha gosat fer provatures quimèriques per a les oïdes poc acostumades a les novetats. Dirigint les improvisacions, m'ha permès ensamblar-me dins la Banda, com un membre més, amb l'eina de la veu i les paraules belles i tendres o perverses i esmolades. El resultat és un espectacle dinàmic i original, on poesia i música van de bracet encantades de la vida, pels carrers de les viles o en paratges inversemblants. I de tant en tant, oferim fins i tot un arròs o una fideuà, cuinats amb amor per la Míriam i els pinxes de torn. Hem actuat a Folgueroles, a Barcelona, a Forès, a Vilafranca del Penedès, a Calella, a Sant Pol, a la Barceloneta, a Cabrera de mar, a Deltebre, a Mora d'Ebre... i no parem. Allà on hem anat, mal m'està el dir-ho, hem triomfat. I el resultat d'aquesta activitat, d'aquesta compenetració, és aquest CD RAU RAU. És un poema que, he de dir, el vaig escriure pensant en la banda i en les direccions d'en Marc.

Em vaig emocionar en veure que havien triat aquest poema per donar titol al CD. Em va emocionar escoltar-ne l'excel·lent enregistrament que vam fer a l'estudi de gravació 44.1 d'Aiguaviva (Girona) la primavera passada. Em va emocionar el disseny quimèric de Perejaume, un acordió amb totes les signatures entrellaçades i amb les lletres dels poemes, de Verdaguer, de Vinyoli, de Brossa... em va emocionar, en definitiva, sentir-me tan ben acompanyada. 

Gràcies Marc, Mireia, Montse, Ricard, Joans Sauleda i Puigdefàbregues, Míriam, Bertus, Ferran, Bibiana, Jordi, Kiku, Fèlix, Willi, Albert, Francescs Malpesa i Cardenyes, Roser, Isabel, Eves Sànchez i Monturiola, Herbert, Carlus, Marta i tots els músics que us aneu afegint a la utòpica follia dels bandarres! Gràcies Tinta Invisible per arriscar-te a fer visible aquest projecte. I gràcies, Perejaume, padrí d'aquestes bodes bastides sobre l'amor a la vida.  

 

La meva patrona

Santa Anna, fresc conservat al Museu Nacional de Varsòvia, s. VII

M'agrada el dia del sant. El dia del sant és socialitzador; l'aniversari és egocèntric. Costa recordar quin dia és el que fa anys aquella amiga o amic, fins i tot els teus nebots, però quan és sant Pere, te'n recordes de tots els Peres que coneixes. Pots felicitar-los o no, però te'n recordes, si penses, és clar, en que aquell dia és sant Pere. I aquest és el problema, que excepte els molt assenyalats, ens passen els sants per alt.

L'era dels electrodomesticats ens ha dut a oblidar-nos dels sants. Els aniversaris, en canvi, han guanyat terreny. Tothom celebra l'aniversari, el dia que va néixer, quin gran dia per a la humanitat! És el que té l'electrodomesticació: ens acomoda en el nostre àmbit personal fins al punt que ens aïlla de la realitat i ens porta a pensar que tot gira al nostre entorn. I ara que el facebook i altres xarxes socials (xarxes que s'aguanten gràcies al tirà Gran Endoll) escampen als quatre vents que fulanet avui fa anys, això de l'aniversari està sortint de mare en detriment, és clar, del sant. De fet, durant anys—i moguts per l'admiració a d'altres cultures i el renegar de la nostra—, hi ha hagut molts noms posats a infants que no tenien sant que els representés. A casa meva—pseudoburgesos, catalanistes, cristians i no violents—el dia en que rebies regals, quan es feia festa grossa, era el dia del sant. No és poca cosa celebrar el dia del teu nom, el nom pel qual se't coneix i pel qual se t'anomena. I a darrera cada sant també hi ha una història, una història de misèria i de grandesa humana. Perquè com deia la meva àvia, "la vida es una barca, ya lo dijo Calderón de la Mierda" i qui es pensi que viure no és lluita, va apanyat. I els sants, això, volguem o no sentir-ho, ens ho expliquen exemplarment.

Cap de Santa Anna, Leonardo Da Vinci

Jo porto el nom de Santa Anna, la mare de Maria.. Amb la unió de santa Anna i sant Joaquim es va obrir el pas a la naixença de Jesús. No és poca cosa, doncs, el que va viure aquesta àvia que va entregar la seva filla a Déu perquè creia que era Déu qui li havia donat, després de molts anys de matrimoni sense fruit i d'haver estat anunciat el seu embaràs també per un àngel.. Tot i així, patroneja només al Quebec i a la Bretanya francesa. I és clar, també em patroneja a mi i a totes les altres Anna, anomenades en la llengua que sigui. És per això que el dia del meu sant, tota jo em sento com de festa major, unida a totes les Anna del món. Felicitats!

Marxa per la independència

«Aquest passat dissabte, 22 de juliol, vaig participar en la marxa de les 6 viles del Maresme (en cotxe) des de Cabrera fins a Premià. Excepte algun insult en passar per barris molt concrets, la gent responia amb alegria. A Premià de Dalt, en passar per davant d'una casa, hi havia un home i una dona grans que contemplaven la comitiva des de la terrassa. Quan els he vist m'ha sortit de cridar-los: "Amunt els cors!" i em responen: "Amunt!", gesticulant amb els braços com entomant aquest amunt! i impulsant-lo encara més amunt. Primer vaig pensar que la frase m'havia sortit de la meva impregnació verdagueriana... després vaig pensar que no, que això ho diuen a missa.... vet aquí les paraules, surten dels llocs més impensats.
Per cert, un tema que no em va agradar gens era el discurset que anaven etzibant per megafonia... tota l'estona la pela, la puta pela.... voldria pensar que el sentiment d'independència està per damunt de la pela... si un país, una cultura, tenen llibertat, l'han d'encaminar cap a crear altres menes de riqueses més perdurables com són l'amor pel veïnatge, per la parla i pel tros... voldria la independència, però si al capdavant del nostre país hi ha d'haver gent de poca talla.... ja ens podem quedar com estem, francasmente

I una pregunta: som independents o estem pendents de l'inde? »

Això ho he enviat per correu electrònic a la Big Bang Valona que estan preparant la rebuda, aquest proper dissabte, de la marxa de la independència de l’alt maresme. El tuba em respon que si crec que deixant-ho tot com està podrem tenir amor pel veïnatge, per la parla i pel tros... que és la pela la que ens ajudarà a treballar per aconseguir-ho...

És ben bé que en determinats assumptes costa fer-se entendre. És el diner, la pela, el que ens mou a revoltar-nos. Ens toquen la butxaca i ja hi som. Que la butxaca és universal? Que no ho és la nostra cultura? És universal en la mesura que és part del tot. Aquest raonament és el que hem de desvetllar.

Si la frase “tenim els polítics que ens mereixem” és atinada, potser que ens posem a treballar per ser nosaltres uns bons ciutadans: per respectar el nostre veí, per conèixer la nostra llengua, per no malmetre el tros que ens sustenta. Potser així tindrem polítics respectuosos i que vetllaran per allò que és essencial. Perquè si cuidem l’amor, la llengua, el tros, farem com una mena de cura preventiva a tots els mals, a totes les guerres, a totes les desigualtats i entenc per desigualtats aquelles que ens empobreixen, les desigualtats fruit de la mala convivència generada per la cobdícia, per l’enveja... un territori és desigual, les persones som desiguals, fins i tot l’ànim de cadascú de nosaltres és desigual al llarg del dia. I aquesta desigualtat és tota una altra cosa, és la que ens enriqueix, és la diversitat. Això és el que hem de fer entendre “universalment” per tal que a la fi puguem viure tranquils com a catalans. I per treballar tot això, si ho pensem bé, no cal ni un duro. No ens cal, ni tan sols, la independència.

25 de juliol de 2012, Sant Jaume

El llessamí s'allunya, enlaire,
i després vol apropar-se, en terra,
vol i dol, vol i dol...

A mesura que creixen, les seves branques,
s'aprimen i es guarneixen de flor blanca,
la seva olor s'escampa...

Però com disgustades amb la solitud de l'aire,
es precipiten cap a la terra espessa, àvides

del sotrac de la naixença

29 de març, vaga general

Avui em vaga, ves per on,
com romànic entre palmeres,
fer-vos un poema amb esforç:
resisteixo com si fos fera.

Reclamo la inactivitat
dels qui no saben què és la gana
perquè ja tot s'ho han menjat:
el tall, el rap i la canana.

Sí, sí, que s'aturin els xics
que ho fan tot a cop de grandària
i dels déus emulen els tics
convertint el món en fanfàrria,

fanfàrria desatinada
que no mereix les nostres gràcies.