Marxa per la independència

«Aquest passat dissabte, 22 de juliol, vaig participar en la marxa de les 6 viles del Maresme (en cotxe) des de Cabrera fins a Premià. Excepte algun insult en passar per barris molt concrets, la gent responia amb alegria. A Premià de Dalt, en passar per davant d'una casa, hi havia un home i una dona grans que contemplaven la comitiva des de la terrassa. Quan els he vist m'ha sortit de cridar-los: "Amunt els cors!" i em responen: "Amunt!", gesticulant amb els braços com entomant aquest amunt! i impulsant-lo encara més amunt. Primer vaig pensar que la frase m'havia sortit de la meva impregnació verdagueriana... després vaig pensar que no, que això ho diuen a missa.... vet aquí les paraules, surten dels llocs més impensats.
Per cert, un tema que no em va agradar gens era el discurset que anaven etzibant per megafonia... tota l'estona la pela, la puta pela.... voldria pensar que el sentiment d'independència està per damunt de la pela... si un país, una cultura, tenen llibertat, l'han d'encaminar cap a crear altres menes de riqueses més perdurables com són l'amor pel veïnatge, per la parla i pel tros... voldria la independència, però si al capdavant del nostre país hi ha d'haver gent de poca talla.... ja ens podem quedar com estem, francasmente

I una pregunta: som independents o estem pendents de l'inde? »

Això ho he enviat per correu electrònic a la Big Bang Valona que estan preparant la rebuda, aquest proper dissabte, de la marxa de la independència de l’alt maresme. El tuba em respon que si crec que deixant-ho tot com està podrem tenir amor pel veïnatge, per la parla i pel tros... que és la pela la que ens ajudarà a treballar per aconseguir-ho...

És ben bé que en determinats assumptes costa fer-se entendre. És el diner, la pela, el que ens mou a revoltar-nos. Ens toquen la butxaca i ja hi som. Que la butxaca és universal? Que no ho és la nostra cultura? És universal en la mesura que és part del tot. Aquest raonament és el que hem de desvetllar.

Si la frase “tenim els polítics que ens mereixem” és atinada, potser que ens posem a treballar per ser nosaltres uns bons ciutadans: per respectar el nostre veí, per conèixer la nostra llengua, per no malmetre el tros que ens sustenta. Potser així tindrem polítics respectuosos i que vetllaran per allò que és essencial. Perquè si cuidem l’amor, la llengua, el tros, farem com una mena de cura preventiva a tots els mals, a totes les guerres, a totes les desigualtats i entenc per desigualtats aquelles que ens empobreixen, les desigualtats fruit de la mala convivència generada per la cobdícia, per l’enveja... un territori és desigual, les persones som desiguals, fins i tot l’ànim de cadascú de nosaltres és desigual al llarg del dia. I aquesta desigualtat és tota una altra cosa, és la que ens enriqueix, és la diversitat. Això és el que hem de fer entendre “universalment” per tal que a la fi puguem viure tranquils com a catalans. I per treballar tot això, si ho pensem bé, no cal ni un duro. No ens cal, ni tan sols, la independència.

25 de juliol de 2012, Sant Jaume