competents o competitius

COMPETENTS O COMPETITIUS

Quan em van proposar de ser cap de llista, la veritat és que vaig sentir un cert abisme al meu voltant. No perquè m'espanti la feina, però sí que sóc conscient de no tenir l'ànsia pel poder i de que em fico en un món a les antípodes de la poesia. Ànima càndida!I sí, càndidament m'he posat en aquest sidral no per ganes de figurar sinó amb plena actitud de servei i amb ganes de saber com funciona aquesta maquinària per dins i si les coses es poden millorar, no al meu favor sinó en favor de tots. I m'oloro que això no és pràctica comú. Ja no parlo del meu poble, sinó de la política en general. I la sensació que tinc és de que la meva bona voluntat toparà de nassos amb la crua realitat.

Però jo no vull deixar d'imaginar que això és possible. Gestionar un pressupost de 7.350.000 euros no és un cosa per prendre's a la lleugera. I veig que t'acostumes a anar veient xifres d'unes quantitats que de semblar-te atípiques passen a ser normals. El joc és, per tant, perillós. Hi ha el perill d'embriagar-se de poder i de començar a actuar com un senyor feudal repartint almoina als seus sacrificats vassalls. I la democràcia no és això. Tot i que no deixa de ser uns súbdits que paguen els seus tributs, més o menys escanyadament, i un govern que, a canvi d'haver-lo escollit, et promet que et defensarà de les inclemències del viure. Que ho facin o no, ja és un altre tema. Si els electes es comporten com senyors feudals, augmentant els impostos, omplint-se les butxaques i retallant els serveis, amb la democràcia no anirem enlloc. La fita hauria de ser recaptar menys i garantir la sanitat, l'educació i el benestar. I a això hi contribuiria si deixéssim de ser tan competitius i passéssim a ser més competents. Penso, vaja.

Però el joc de la política és això. No tot depèn d'un mateix, ni molt menys. La població t'ha de votar. I tot i guanyant, si no ho fas per majoria, potser t'acabes quedant a l'oposició. I no comptaran amb tu per res. Per tant calen pactes, estratègies que molt sovint són purs enganys, maledicència, per vèncer el contrincant, que acaba convertint-se en l'enemic. És per això que el joc es converteix en competició. Amb ser competent no n'hi ha prou. Cal tenir-ho clar. Narinant.

AIXÒ SERÀ UNA GUERRA

Estem començant a preparar la campanya. La volem fer de baix pressupost i aprofitant totes les ocasions que se'ns presentin. Les eleccions no es convoquen fins el 31 de març, però nosaltres som un grup de gent engrescada que no tenim res a perdre (pel que a govern municipal es refereix) i tot a guanyar. I amb imaginació i bon humor ens agradaria aportar alguna cosa que millorés la nostra ja prou bona qualitat de vida.

La qüestió és que ahir es van celebrar els Tres Tombs en honor de Sant Antoni. Que jo sàpiga, aquesta és una festa oberta, filla de la més antiga tradició pagèsica i, per tant, una festa on tothom que ho vulgui pot anar a beneir el seu animal. Ja siguin els matxos que tiren carros, els cavalls per passejar els amos o els gossos que ens acompanyen. Hi ha participants que porten estendards, banderes,  i també "falques" publicitàries.

Ens vam passar tota la tarda de dissabte posant una enganxina amb la web que algú de nosaltres havia  ja pacientment imprès i retallat, a unes bossetes de plàstic. S'hi està treballant i tenim ganes de donar-la a conèixer. Som un grup de pur àmbit local. No tenim expansió més enllà del nostre municipi. I cadascú de nosaltres té un vincle potent amb el poble, per tant, ens l'estimem. I aquella tarda va ser un acte d'estimació cap als que vinguessin a veure passar el sant i els seus acompanyants encavallats. Vam omplir aquelles bossetes de plàstic amb un parell de bons caramels i un globus petit i les vam lligar delicadament amb unes cintes. Vam creure que no estàvem fent altra cosa que donar-nos a conèixer, que donar l'oportunitat a que ens visitessin ni que fos virtualment. I una companya de grup sortia amb el seu cavall i la família i es va oferir a tirar els caramels i es va enganxar el nostre logo a la sella del seu cavall i al cavall d'una companya hípica. Aquest fet va desfermar la ira de l'alcalde que em va acusar de fer servir la festa per fer campanya, increpant-me al mig del carrer.

Ja li vaig contestar, tot i que fugia mentre em renyava. Que quedi clar: nosaltres no estàvem fent campanya sinó donant-nos a conèixer tot col·laborant en la festa com a part que som, també, del poble. Ningú més no va llençar caramels. I això ha estat vist com una politització de la festa. No senyor! Ens volem donar a conèixer i com que no podem donar audiència als ciutadans com ho porta fent des de fa quatre anys el nostre alcalde, com que no som un partit que contínuament surt a la premsa i als mitjans perquè som d'àmbit purament local, doncs fem el nostre butlletí, la nostra web i només volem que ens coneguin més enllà d'aquesta feina ingrata, però alliçonadora, com és la d'estar a l'oposició.

Ja vindrà l'hora de demanar-los el vot, però hem de donar temps a la població a que coneguin el que ens ocupa i ens preocupa. Allò que, entre tots, volem oferir i que, entre tots podríem construir. No aspirem a l'eterna poltrona, som un grup dinàmic i tenim bona gent que serviria també per estar al davant. És una gran responsabilitat gestionar els diners que els ciutadans paguen amb els seus impostos. I tota gran responsabilitat vol una gran dedicació, per tant, també desgasta i està bé que l'aire nou sovintegi en els partits.

En fi, que si uns caramels i unes selles amb el logotip del nostre grup aixequen polseguera, no sé què passarà quan entrem de ple en la campanya. Si és així com ho volen, així ho tindran. Endavant les atxes, que no són un barbarisme per dir destrals sinó els ciris que donen llum a la foscor.

Fins aviat,

Ai, blog, blog... et tinc ben abandonadot.
Fa molt de temps que no entrava. Massa temps. I és que sempre estic errant, en continu moviment. I ara, la corresponsal poètica s'ha deixat endur per la corrent del servei públic. Com si dedicar-se a dir poesia no fos ja un veritable servei públic. El més autèntic. Però com que la crisi s'endu allò que creiem més prescindible, qui primer rep és l'aliment de l'esperit. Som a l'era no ja dels electrodomesticats, que van néixer en forma d'articles ja fa quinze anys,  sinó dels megaconnectats. Som ja pur endoll.

Doncs això, que la poca activitat en la corresponsalia, m'ha dut a embrancar-me en una nova aventura. En una nova incògnita dins el rodar d'aquesta patètica munda. Porto quatre anys de regidora a l'oposició del meu poble i a finals d'estiu em van escollir els companys de grup com a cap de llista per a les properes eleccions del mes de maig. Han estat quatre anys on poca cosa he pogut aportar. Ser de l'oposició té aquestes coses. L'antipoètica: has de fer de fiscal. Anar a la contra. I més quan penses en que vam ser els més votats i hem quedat fora de joc. Però les lluites de poder tenen aquestes coses. Per manar, un pacta amb qui calgui.  Ni que s'hagin dit el nom del porc durant la campanya. En aquest sentit, tinc la consciència tranquil·la tot i que el premi hagi sigut quedar-se en minoria.

La lluita pel poder. Aquesta és la qüestió. Que ja t'explicaré una altra estona.
Fins aviat

Popets amb all i julivert
sopa d'escórpora amb entrebancs
un niu
poma al forn i farciment de crema
un menú llençat per la borda
per la borda de la barcassa palomera
que a Palamós m'espera.
Un crític, un cuiner, una lectora, potser un cambrer
i el públic en franca minoria
tan franca, tan ínfima, unipersonal!
I tocada d'enyorament
sense poder socialitzar-se al volt de taula
sense poder assistir a la metamorfosi piscícola,
no vols crisi? dues tasses
Ni menges ni parles
tot ha estat il·lusió vana.
Valga'm Déu!
que no teniu gana?

7 d'abrill, arran d'un Pla a taula frustrat

L'Entrepà, de Salvador Giralt

Labreu edicions, 2012
Presentació a la llibreria El Faristol de Calella
Avui he participat en la presentació d'un llibre, però no com és costum, és a dir recitant i prou. L'autor em va fer la confiança de demanar-me que el presentés. I així ho he fet, tentinejant, com no podia ser d'altra manera en parlar d'un llibre que ha escrit algú que coneixes i que tens assegut allà al costat. Sobretot per a mi, que en tot cas i la majoria de vegades, parlo d'autors que ja no tenen presència entre nosaltres. La meva feina, com a corresponsal poètica que sóc, és que la seva veu no es perdi. Ésser Poeta és donar la vida, de per vida, i aquest gran sacrifici no ens pot passar per alt. Quan vull conèixer un poeta, com que normalment no hi puc parlar de viva veu, abans de deixar-me endur per les interpretacions dels altres, prefereixo que sigui la seva obra la que l'expliqui. Després, situaré la seva biografia el més esquemàticament possible i hi aniré aprofundint a mesura que desaparegui l'embriaguesa que produeix un text poètic i  creixi el desig de saber el què i el per què.

En resum, m'agrada no saber res, en la primera lectura, de l'autor que escriu els versos o la prosa que llegeixo. Així la imaginació treballa en doble sentit: cap a imaginar el que evoquen les paraules i cap a imaginar com són`l'autor i la seva circumstància. Jo també escric, i aquest fet fa que em plantegi aquestes qüestions. Abans d'escriure em deixava endur senzillament pel relat. En escriure, t'adones que en allò que escrius hi degota, poc o molt, allò que vius, allò que sents, el que vols i el que no vols.

En llegir, doncs, el llibre d'en Giralt, l'he tingut a ell tota l'estona de rerefons. No ho he pogut destriar, tot i que la trama de la novel·la se m'ha endut. Però hi ha la curiositat per llegir aquella prosa, escrita en primera persona, d'un escriptor a qui només li has llegit i sentit dir versos. I dic versos perquè en Giralt fa versos, versos llargs i rimats, romanços. I sempre amb una velada ironia i una certa perplexitat davant dels fets que circumden l'home i el seu viure. I aquest mateix to és el que he trobat en la seva prosa. Una prosa que ha estat una autèntica sorpresa i que m'ha agradat molt més que no pas els seus versos. Em refereixo a la resolució concreta de la forma.

Recomano la lectura de L'Entrepà, perquè més enllà d'un relat carregat d'ironia que en conèixer-ne el giny ja no valdria la pena de tornar a llegir, és una ironia en la qual cal endinsar-se i anar-ne destriant les subtils capes. És una ironia molt propera a la de Josep Pla, gran espectador de la vida, a qui plaïa vantar-se del goig que sentia per la seva tendència a la badoqueria i pel seu poc afany experimentador, que ell resumia com una vida "de vol gallinaci". Aquest és el mateix vol del protagonista de la novel·la, un home gris que si trontolla és perquè les circumstàncies l'hi obliguen: "No he viatjat gaire i sempre m'he mantingut en els límits de la rutina, una rutina més o menys ensopida, lluny de frenesís i paroxismes i aventures perilloses, i, com veureu més endavant, tinc uns bons motius per haver-me lliurat a aquesta mena de vida." I és que una rutina que ens plagui és el gran repte a assolir.  Endavant amb la prosa, Giralt.

RAU RAU

RAU RAU és el títol d'un nou CD editat amb la Big Bang Valona i un dels poemes que conformen el meu poemari inèdit A mar! És un recull de poesia escrita a partir del meu retorn al Maresme, després de vuit anys a la plana de Vic. És una poesia que s'allunya una mica de la Patètica poemàtica, sobretot en la cruesa. Tal vegada perquè el retrobament amb el mar, a qui pensava que no enyorava, m'ha fet aflorar una altra mena de sentiments i visions, i per tant una altra mena de poesia, tot i que continuo expressant-me amb contundència, perquè crec que cal ser contundent amb les paraules. La vida és contundent i ai de nosaltres si és excessivament flonja o anodina. És com malbaratar la sal contenint-la entre capes de sucre. Ara estem en crisi, però és una crisi que ha vingut pel nostre estovament, per la nostra tendència antinatural a no veure què comporta al nostre entorn, als nostres veïns, cadascun dels nostres actes. Davant, doncs, d'una societat del benestar, que ja flaqueja per a alguns i comença a albirar-se per a uns altres, com a poeta no puc deixar de cridar l'angúnia i el malestar que hi ha darrera aquesta cortina de fum tan ben teixida. 

El mar és receptor de tota la nostra immundícia. L'hem creuat per dalt i per baix i encara no en sabem tot el que hi rau. Però el mar és, per damunt de tot, un element a l'abast, on poder-t'hi endinsar. És com si penetressis en el més profund de la terra, en l'essència salada que desprèn, tornes a l'úter, t'hi enterres i sures i et dona mil visions depenent dels núvols, del vent, del sol, de la pluja, i de la mirada que hi projectes. Vaig retrobar la seva sentor, la marinada, la referència geogràfica, el bany de bon matí... Per això un poemari dedicat al mar, usant una frase que té variacions, però que a casa meva sempre havia sonat "a mart!" i que es pronunciava enèrgicament quan es volia donar a entendre que el millor per desfer-se d'una nosa és llençar-la a mar. Tots els torrents del Maresme hi desemboquen. I aquí he de tornar a cridar, perquè els torrents s'han asfaltat, els boscos s'han perdut i la població hi ha augmentat d'una manera abusiva i el territori està saturat.

AMB LA CREU QUE T'ACABA

SEMBLES MÉS LLUNYANA

A mart!

Allà on tu, mar, prens l'esma,

així invoquem el teu misteri,

així ens desfem de la immundícia,

així aviem totes les noses:

A mart!

com si parléssim d'un món

que no ens pertany.

EL CD

En Marc Egea és un home, un músic, d'empenta, experimentador nat i composa músiques que s'agermanen amb el batec de la natura. Entre molts altres projectes, ha aconseguit fer sonar dignament una banda de músics no professionals, la Big Bang Valona, nascuda a Sant Pol de Mar. I com que no para, no s'ha conformat en fer temes típics per a banda, que també, perquè és conscient que ens alegren l'esperit, sinó que ha gosat fer provatures quimèriques per a les oïdes poc acostumades a les novetats. Dirigint les improvisacions, m'ha permès ensamblar-me dins la Banda, com un membre més, amb l'eina de la veu i les paraules belles i tendres o perverses i esmolades. El resultat és un espectacle dinàmic i original, on poesia i música van de bracet encantades de la vida, pels carrers de les viles o en paratges inversemblants. I de tant en tant, oferim fins i tot un arròs o una fideuà, cuinats amb amor per la Míriam i els pinxes de torn. Hem actuat a Folgueroles, a Barcelona, a Forès, a Vilafranca del Penedès, a Calella, a Sant Pol, a la Barceloneta, a Cabrera de mar, a Deltebre, a Mora d'Ebre... i no parem. Allà on hem anat, mal m'està el dir-ho, hem triomfat. I el resultat d'aquesta activitat, d'aquesta compenetració, és aquest CD RAU RAU. És un poema que, he de dir, el vaig escriure pensant en la banda i en les direccions d'en Marc.

Em vaig emocionar en veure que havien triat aquest poema per donar titol al CD. Em va emocionar escoltar-ne l'excel·lent enregistrament que vam fer a l'estudi de gravació 44.1 d'Aiguaviva (Girona) la primavera passada. Em va emocionar el disseny quimèric de Perejaume, un acordió amb totes les signatures entrellaçades i amb les lletres dels poemes, de Verdaguer, de Vinyoli, de Brossa... em va emocionar, en definitiva, sentir-me tan ben acompanyada. 

Gràcies Marc, Mireia, Montse, Ricard, Joans Sauleda i Puigdefàbregues, Míriam, Bertus, Ferran, Bibiana, Jordi, Kiku, Fèlix, Willi, Albert, Francescs Malpesa i Cardenyes, Roser, Isabel, Eves Sànchez i Monturiola, Herbert, Carlus, Marta i tots els músics que us aneu afegint a la utòpica follia dels bandarres! Gràcies Tinta Invisible per arriscar-te a fer visible aquest projecte. I gràcies, Perejaume, padrí d'aquestes bodes bastides sobre l'amor a la vida.  

 

La meva patrona

Santa Anna, fresc conservat al Museu Nacional de Varsòvia, s. VII

M'agrada el dia del sant. El dia del sant és socialitzador; l'aniversari és egocèntric. Costa recordar quin dia és el que fa anys aquella amiga o amic, fins i tot els teus nebots, però quan és sant Pere, te'n recordes de tots els Peres que coneixes. Pots felicitar-los o no, però te'n recordes, si penses, és clar, en que aquell dia és sant Pere. I aquest és el problema, que excepte els molt assenyalats, ens passen els sants per alt.

L'era dels electrodomesticats ens ha dut a oblidar-nos dels sants. Els aniversaris, en canvi, han guanyat terreny. Tothom celebra l'aniversari, el dia que va néixer, quin gran dia per a la humanitat! És el que té l'electrodomesticació: ens acomoda en el nostre àmbit personal fins al punt que ens aïlla de la realitat i ens porta a pensar que tot gira al nostre entorn. I ara que el facebook i altres xarxes socials (xarxes que s'aguanten gràcies al tirà Gran Endoll) escampen als quatre vents que fulanet avui fa anys, això de l'aniversari està sortint de mare en detriment, és clar, del sant. De fet, durant anys—i moguts per l'admiració a d'altres cultures i el renegar de la nostra—, hi ha hagut molts noms posats a infants que no tenien sant que els representés. A casa meva—pseudoburgesos, catalanistes, cristians i no violents—el dia en que rebies regals, quan es feia festa grossa, era el dia del sant. No és poca cosa celebrar el dia del teu nom, el nom pel qual se't coneix i pel qual se t'anomena. I a darrera cada sant també hi ha una història, una història de misèria i de grandesa humana. Perquè com deia la meva àvia, "la vida es una barca, ya lo dijo Calderón de la Mierda" i qui es pensi que viure no és lluita, va apanyat. I els sants, això, volguem o no sentir-ho, ens ho expliquen exemplarment.

Cap de Santa Anna, Leonardo Da Vinci

Jo porto el nom de Santa Anna, la mare de Maria.. Amb la unió de santa Anna i sant Joaquim es va obrir el pas a la naixença de Jesús. No és poca cosa, doncs, el que va viure aquesta àvia que va entregar la seva filla a Déu perquè creia que era Déu qui li havia donat, després de molts anys de matrimoni sense fruit i d'haver estat anunciat el seu embaràs també per un àngel.. Tot i així, patroneja només al Quebec i a la Bretanya francesa. I és clar, també em patroneja a mi i a totes les altres Anna, anomenades en la llengua que sigui. És per això que el dia del meu sant, tota jo em sento com de festa major, unida a totes les Anna del món. Felicitats!