Ahir vaig arribar de Prada, de Conflent. Vaig anar a veure els amics del nord i del sud del Pirineu que s'apleguen cada any a la Universitat Catalana d'Estiu. I ja n'ha fet 47, resistint a totes les adversitats i a l'amenaça sempre recurrent de la seva extinció. El meu germà Joan en porta la gestió des de l'any 1987. La meva filla va néixer en plena UCE aquell any i recordo que en Joan va baixar a conèixer-la en una escapada. És una gran persona, en Joan. I la seva autèntica estima pel projecte i pel país l'han dut a realitzar una UCE darrere una altra amb no pocs entrebancs i "travanquetes". Que per molts anys, estimat germà. A tu i al teu equip que no hi escatimeu esforços.

És un espai de trobada intens. Intensíssim. Amb tota la força d'un Canigó que l'empara. I allà s'hi apleguen les ments pensants, els mestres, els alumnes, els artistes, la rauxa i el seny. Sempre amb el mateix transfons: la unitat dels Països Catalans, la unió d'una cultura disgregada en comunitats autònomes i estats.

A la UCE, tots aquests anys s'hi ha fet molta feina pel que fa a la consciència d'ésser poble, país o, per ser més precisa, països. Perquè no és el mateix català el que parlem al Principat (ja només a dins d'aquest, la diversitat que hi ha!) que el que es parla al País valencià o a les illes Balears o a Andorra o a l'Alguer o a la Franja o a les comarques integrades a França. I llengua és cultura i, per tant, pàtria. I és amb la llengua que transmetem el coneixement, en tots els seus àmbits. I a la UCE s'hi parla de ciència i de pensament.

El Canigó vist des del Liceu Renouvier, seu de la UCE

Com que vaig arribar tard perquè el 20 vaig fer ruta Verdaguer a Folgueroles, Verdaguer sortia a les converses amb els amics.Un d'ells em recordava que el poeta havia format part de la imatgeria franquista. Crec que el dictador va ser molt hàbil. Ell sí que coneixia el valor del poeta i, precisament per això, se'l va apropiar: per allunyar-lo de nosaltres, perquè nosaltres mateixos rebutgéssim un dels més grans impulsors d'un dels moments crucials en la nostra història: la Renaixença. És a la Renaixença que recuperem la llengua, la història. El franquisme i l'església van marcar el nostre més gran poeta. El nostre clàssic. Contra el franquisme ell, evidentment, no hi va poder fer res. I pel que fa a l'Església Catòlica, no hi anà en contra però si en contra d'alguns dels seus representants. I no va penjar la sotana perquè no va voler, tot i saber el "cercle de ferro" que representava per a la seva vida i, sobretot, per a la seva poesia. I jo li respecto perquè ja ens va donar prou i perquè el seu llegat ha permès que sorgissin tots els nostres altres grans poetes i escriptors. Així ho sento, així ho escric. No el perdéssim mai, Verdaguer. Sempre va encenent alguna flama. Com la UCE. El Canigó hi deu tenir alguna cosa a veure.

Bona nit

És hora de tornar a Verdaguer.

Tornar a Verdaguer és com tornar a la pàtria.

La pàtria física que Verdaguer ens projecta amunt i endins amb paraules.

Tornar a Verdaguer per centrar-me mentre no arribi allò que ha d'arribar.

Tornar a Verdaguer per entomar una nova lliçó de la vida. Per pair-la i nodrir-me.

Tornar al lluitador. Per adonar-se que allò sublim ha vençut primer un seguit de pors, buidors i plors.

I en cap moment no estic parlant de política.

PS: El 20 d'agost a Folgueroles, a les 7 del vespre, ruta capvespral. www.verdaguer.cat

L'altre dia vam prometre el càrrec de regidor, per imperatiu legal, com marca la llei, i dues de nosaltres per una altra sobirania que no pas la del sobirà, Ja s'han donat la mà els qui se l'havien de donar i nosaltres hem quedat fora. Fora perquè volen fer una política sense rancúnies. I sembla que hi ha algú dins del nostre grup—que no ha estat electe, per tant, que no hi és—que no els hi fa el pes. I em parlen de rancúnies... Rancúnia la que tenen ells que em fan pagar a mi amb un exili a l'altra banda del govern perquè creuen que sóc un titella. Titelles els seus.

L'altra excusa, passat l'estiu. Per ser més exacte, passat el 27-s, Doncs si som bons per després, també som bons per ara. Nosaltres no hem canviat. No hem volgut fer bandera pel proper plebiscit perquè no és això el que ha unit el nostre grup. I quan ha estat l'hora, cadascun de nosaltres segons el seu pensament, ha actuat en conseqüència.

I d'aquí a unes hores, cap a la "sardor"... fins a la propera

Avís. Un de totalment incorrecte.

Avui va pel Cagaverd, ministre de les betes, que tot estirant, estirant se peten. I això sembla que és el que vulguin. Com pot ser que a punt de les municipals surtin mitja dotzena de pares a dir que volen el castellà a l'escola? Per provocar-nos? Evidentment.  I hi caiem de quatre potes. Si estirem tots no caurà, que petarà. I com és que han triat la nostra comarca per desencadenar-ho? Perquè tenim un terç de les candidatures de CiU que s'han esqueixat. Propaganda per uns, propaganda pels altres.

Caldria començar a actuar, sobretot per part nostra, amb una mica més d'intel·ligència i amb menys gestualitat. Deixar-los dir i fer la nostra. I que vagin posant contenciosos. Si alguna feina tenien els nostres polítics era aconseguir poder votar amb garanties. I és evident que han fracassat, però segueixen demanant-nos gestos. Els uns ens volen fer malveure a l'estat i, tristament, ho aconsegueixen, i els altres ens volen dur a votar de manera bipolar, ells, els d'aquí, que els uns van pactar amb partit estatal per fer fora els altres i els altres van malversar-nos el nom i els quartos. La manipulació és total. I la bola amb la que juguen són els nostres sentiments més arrelats. Avui va pel Cagaverd i pel Cagaporc i pel Cagafiu...

uiiii...que dolenta,

Tinc un roser a la finestra.
És un esqueix de Planoles
flor blanca  de pitiminí.
Ha'stat tot l'hivern contenint-se
i ara comença a florir.

Aquesta nit, hem penjat les pancartes

SI NO M'HO CREC, NO HO VENC

Segurament, això és una conseqüència directa del meu ofici de recitadora. Quan dic versos, necessito creure en allò que dic. Intentar esbrinar perquè s'ha escollit cada paraula. Intentar palpar l'estat d'ànim del poeta. Perquè la poesia també és això. Un estat d'ànim. Per això no podré recitar mai igual un Verdaguer, un Vinyoli, una Rodoreda o un Palau i Fabre. Cadascun vol el seu to. I si no el trobo, no podré transmetre, la qual cosa és, en definitiva, la meva feina. He de creure allò que estic dient en veu alta i l'única manera de fer-ho és havent copsat l'estat d'ànim del poeta, deixant de banda fins i tot la biografia. El poeta sempre ens diu la veritat. Paraula abstracta, escrita en singular i alhora tan plural. Només quan puc distingir aquesta veritat particular d'entre totes les altres, puc transmetre bé el poema a qui l'escolta.

Tot aquest rotlle patater el vinc a dir per dir que si no crec en allò que faig, en allò que ara m'ocupa i que hauré de donar a conèixer, poc que ho podré vendre a canvi de vots. Treballar el programa tot escoltant la gent és l'única cosa que em permet creure en allò que dic. I treballar el programa sempre és en positiu, tot i que moltes vegades el treballis a partir d'aspectes negatius. Però són precisament aquests els que cal millorar i negatiu no sempre vol dir dolent del tot. Pot ser mancança. Tot plegat, doncs, una transformació en positiu. En això estem. És un bon moment.

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per al qual serveixes, allò en el qual realment ets un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell en depengués la salvació de la Humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que veiés, automàticament, els seus estats, fas més que el qui inventa torres universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.”

Aquesta frase és de Joan Maragall i la tinc penjada a la paret del meu despatx casolà. Sembla tan obvi el que diu, tan de sentit comú —aquest sentit que anomenem sovint però que no trobem gairebé mai— que amb això sol ja podríem fer una societat millor. En el fons, aquest és l'únic camí per a l'anarquia. No les revoltes o les repressions violentes que només fan que perpetuar l'odi i la destrucció i que costen tan cares, en tots els sentits. I aquest camí que sembla tan senzill, és tan difícil de seguir pel conjunt de la humanitat que per això som on som. Com deia Josep Ma. de Sagarra:

Un camí!

Quina cosa més curta de dir!

Quina cosa més llarga de seguir!

"que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva"... si això passés, a mi no m'hauria calgut presentar-me a unes eleccions. Ni a mi ni a ningú. I si treballéssim més les virtuts que es contraposen a la cobdícia, la supèrbia, l'enveja, la gola, la ira, la mandra i la luxúria, també aniríem per un camí on no caldria que ens venguessin mentides vestides de càndida ideologia.

Quan més t'endinses en el món de la política, més en veus la impostura. Sobretot a les altes esferes dels grans partits, tan sobrecarregats d'eslògans i de males pràctiques. Tot és fer veure que. El que sigui. Que tens interès, que estimes el teu poble, el teu país, que vols ser útil a la comunitat... Hi ha cursos i estratègies per arribar a aconseguir el major nombre de vots. Res no ha de ser espontani, doncs. Tot és càlcul. Doncs et dic, benvolgut bloc, que visca l'espontaneïtat. Perquè tot això tan estudiat, no és altra cosa que llicenciar-se en manipulació.