Abans no s'acabi la setmana sense plàstic, vull recuperar un article publicat el 2001. El primer d'una sèrie d'articles amb aquest títol. Era abans del facebook o dels mòbils tal i com els coneixem avui. Eren mòbils per trucar i enviar missatges. Hi ha un cert to apocalíptic que l'únic que busca és remoure consciències. Ai, aquest indomable romanticisme meu! El que ha quedat demostrat amb el pas del temps -tot i que en aquell moment ja n'havíem fet de molt grosses- és que o canviem els nostres hàbits i la nostra manera de relacionar-nos amb la natura o en sortirem mal parats. Tot i que el ritme que ha agafat tot plegat fa suposar que la cosa té mala solució.

ELECTRODOMESTICATS

Els esclaus hem existit durant tota la història de la civilització. I dic hem perquè jo també em considero una esclava i tu que em llegeixes segurament també ho ets, encara que visquis content i enganyat. Cal dir que hem “progressat” molt si ens comparem amb els esclaus de l’Antic Egipte, per exemple, que feien aquelles magnes piràmides a canvi de fam i poca cosa més (i no cal pas anar tan lluny en el temps per veure esclavituds tan impúdiques).

La diferència entre els antics egipcis i nosaltres és que ells tenien molt clara la seva condició d’esclaus i nosaltres ens trobem immersos en una confusió de gran velocitat: som esclaus electrodomesticats. Hipotecant la nostra personalitat i el nostre temps al servei del progrés, podrem beneficiar-nos de la màgia de la llum. Ara l’amo s’ha transformat en un ésser molt més abstracte del que era un faraó. Es queda amb el nostre temps i les nostres ganes i a canvi ens dóna calerons, unes coses immenjables però necessàries per poder pagar les factures que ens allunyen de les condicions de vida dels esclaus més primitius.

I és tan fàcil ser obedient: si pitgem un botonet o fem una penetració a un endoll tindrem cafè, aigua calenta, maquineta d’afaitar, dispensador de tabac, els plats nets, la roba eixuta, parlarem amb gent a qui no podrem mirar a la cara, sentirem orquestres que no caben dins de casa, ens desplaçarem a velocitats insospitades per la meva rebesàvia, anirem a la Lluna, baixarem al fons del mar, de la nit en farem dia, ens retornaran la vida... I amb tots aquests caramels que aquest nou amo, el Gran Endoll, ens ofereix, ens comportem com criatures i no en tenim mai prou.

I de mica en mica ens aïllem els uns dels altres, acomodats dins de les nostres cases, després d’haver-nos venut la vida però envoltats de tots els aparells que ens han costat tant de comprar i que demà ja seran caducs i que ens donen aquella mica de “felicitat”. Francament, preferiria servir al Gran Manitú. Al cap i a la fi, la llum elèctrica no ens alleuja de les moltes penes que el nostre cor ha de suportar. A més, el Gran Endoll ens sap febles i acomodats i no té pietat. Ens apreta perquè cada vegada el fem més i més gran.

I així, permetem que les institucions que van ser creades per fer-nos més lliures es sotmetin al poder d’aquest nou amo i negociïn i estirin i arronsin per poder fer noves línies, o inundar més pobles, o desviar més rius... Pocs són els intents a favor de reduir el consum d’electricitat o de qualsevol altra energia que alimenti les nostres infinites maquinàries. Això no! Això és pecat! Quina por, l’obscuritat!

És igual, no sé perquè m’hi encaparro. La qüestió és anar tirant, tirant de veta i, si la cosa peta, amb una mica de sort, nosaltres ja serem al sot. O no.

Que tingueu un bon dia.

Anna Maluquer

Publicat al setmanari La Marxa. Vic, 14.09.2001

En un dia com avui, crec que aquesta és una bona imatge per a celebrar que hi ha altres justícies i per a intentar projectar una mica de coneixement al qui no vol entendre. A qui no vol entendre que unitat no vol dir, en cap cas, uniformitat.

El pres de "La mort i la primavera"

Estic immersa en el món rodoredià... La plaça del Diamant, Mirall trencat, Viatges i Flors, Quanta, quanta guerra..., Aloma, La mort i la primavera, els contes... i a punt d'assaltar El carrer de les Camèlies i Isabel i Maria.

Quines voltes fa la vida. De Verdaguer a la néta de qui el va fer sant, en Pere Gurguí. O així ho explica la Mercè Rodoreda quan diu que el seu avi feia passar als badocs que s'aturaven davant la torre Gurguí, empolainada amb un munt de plats antics penjats a la façana i que el vent feia dringar. Els feia passar i s'aturava davant un retrat de Jacint Verdaguer intitulat "Sant Jacint Verdaguer". —Jo l'he fet sant, deia.

La Rodoreda té una obra magnífica. Cap dels seus llibres té merma. Potser Aloma no té el to de totes les altres, però l'insinua. I és aquest primer títol de la seva obra, si exceptuem les quatre anteriors que ella mateixa va refusar, el que marca la pauta: un nom propi, un nom de persona, de personatge. Fins i tot les seves Flors de debò són personatges. I no pren partit per cap d'ells, tot i que ho sembli. Es limita a descriure'ls amb totes les seves llums i les seves ombres.  Podem empatitzar amb la Colometa en agradar-nos la seva perseverança i la seva força interior, però també ens pot posar dels nervis el veure la seva resignació i la seva gairebé eterna tristesa. Tot dependrà del nostre bagatge particular, de la nostra pròpia experiència i arrel.

Dins La mort i la primavera hi ha molts personatges, però n'hi ha un que impacta, sobretot pel que diu i per l'esgarrifança que provoca llegir les vexacions a les quals se'l sotmet. Tot i que d'esgarrifances i sentir el cor encongit, és un continu en aquesta obra. Però també hi ha el contrast de les descripcions de l'aigua, del vent, de la llum... En fi, el que volia deixar reproduït és la "veritat" que el pres explica al protagonista. És una de les moltes bufetades que la Rodoreda ens envia des dels seus escrits.

«I les ombres dels caramens no les ha vistes mai ningú. Mai ningú no ha vist una ombra i ningú no sap si el poble d'aquests homes és un poble o és un núvol... Però els guaites vigilen i el que vigilen no és enlloc... I van esguerrant els homes perquè diuen que una ombra es va ajuntar amb una altra... tenen por. Volen tenir por. Volen creure i volen patir... patir i només patir i ofeguen els qui moren perquè encara pateixin més... perquè pateixin fins al darrer moment, perquè res no sigui bo, i si t'arrenquen la cara les pedres i l'aigua és pel bé de tots... i si vius pensant que el riu s'endurà el poble no pensaràs en res més... que se t'endugui el patir però no el desig... perquè el desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se'ls menja. I és per no pensar en el desig que volen patir i de petit ja t'esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te'l maten mentre vas creixent...» Mercè Rodoreda, La mort i la primavera

Algú ha dit del poble descrit a La mort i la primavera que és un poble prehistòric. Perdoni? La por canvia de forma, el desig continua matant-se o convertint-se en pura cobdícia. Aquest poble du una vida de rabiosa actualitat. Això si, duta fins a l'esperpent.

Avui he fet aquesta foto al meu nebot petit, en Màrio. Els seus germans i amics eren un tros enllà, jugant a futbol, aprofitant l'última alenada del dia i ell assegut al terra, recolzat sobre la paret i amb la cara que se li anava il·luminant, ara en blanc, ara en vermell. M'ha semblat impactant.

Quan vaig escriure els electrodomesticats, els mòbils encara no eren al mercat. Però aquí ho tenim.
Sort que en Màrio té camp per córrer i juga al futbol i té uns germans amb qui jugar, compartir i bregar.

Això m'ha refrescat aquells articles que hauria d'haver continuat.

Avui he anat a treballar a Caldes d'Estrac, i al peatge de l'autopista ja no hi ha el "Manual". Ara, tot és electrònic. Teletac, tarja i el pagament en efectiu que no admet monedes de 2 i d'1 cèntim i que val 1,07€. Fa molts anys que no tinc tarja. Ni de dèbit. Segurament perquè els meus volums econòmics tampoc ho requereixen. Però no he volgut mai tarja de crèdit. Ni en voldré. Si em deixen, és clar.

Mica en mica tot el diner que es generi haurà de passar pels bancs, aquests lladregots-abusananos que, com recordava Josep Pla, només et deixen el paraigua quan fa sol. I és que la majoria de persones que conformen la societat, viuen per tenir i, per tant, per comprar. És raonable voler tenir salut, amor, sostre on viure, roba per vestir-se i vianda per menjar, però tenim unes necessitats induïdes per tota una maquinària efectivíssima de manipulació del nostre viure. Tothom hi participa: els mitjans de comunicació (sobretot!), les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa... els artistes, fins i tot... la moneda de canvi: el diner. I pagant a través dels bancs fem saber les nostres necessitats, els nostres gustos, la nostra rutina.

Sentia dir a un d'aquests tertulians pagats per defensar a capa i espasa allò indefensable que ell pensava que els homes per naturalesa són dolents, i que per això s'han de fer les lleis i les cadenes. (les cadenes que ara tenim són subtilíssimes, però estan fetes d'un material d'immensa resistència). Jo tendeixo a pensar que la gent és bona però que hi ha quatre malparits que la perverteixen tota. El diner hauria de desaparèixer. Més que no pas el diner, la cobdícia. La cobdícia dels que no en tenen mai prou, la cobdícia dels que volen el que no poden tenir, la cobdícia dels qui ens volen fer cobdiciar, i al final de la cadena, nosaltres que hi caiem o no hi caiem. I sense nosaltres res no tindria sentit perquè, en definitiva, aquells que alimentem la gran maquinària de la manipulació som nosaltres... i consti que penso que els mitjans de comunicació, les empreses, els bancs, l'església, la política, els intel·lectuals, la xarxa, els artistes... tenen un germen de bondat, però és evident que s'ha extraviat. Busquem-lo.

La vida és de colors:

el que penses tu 

no ho penso jo

viu i deixa viure

i anirem d'acord

Una casa

uns voltants

'nari-nant

'nari-nant

Reconnectar
ço cal.
Empalmar,
sintonitzar
amb el jo
fet a miques
de tant no ser
el que per ser era.
Què és viure?
matar?
morir?
riure?
del mort
i de qui el vetlla?
A fora
no hi ha res
si no fossin
els arbres
la llum
el vent
el sol
la pluja
les flors
els colors
el núvol
l'ocell
la pedra
la cuca
la lluna
l'estel
la mar
el gos...
La resta són
els altres
fora de tu
i tocant-te

Ahir vaig arribar de Prada, de Conflent. Vaig anar a veure els amics del nord i del sud del Pirineu que s'apleguen cada any a la Universitat Catalana d'Estiu. I ja n'ha fet 47, resistint a totes les adversitats i a l'amenaça sempre recurrent de la seva extinció. El meu germà Joan en porta la gestió des de l'any 1987. La meva filla va néixer en plena UCE aquell any i recordo que en Joan va baixar a conèixer-la en una escapada. És una gran persona, en Joan. I la seva autèntica estima pel projecte i pel país l'han dut a realitzar una UCE darrere una altra amb no pocs entrebancs i "travanquetes". Que per molts anys, estimat germà. A tu i al teu equip que no hi escatimeu esforços.

És un espai de trobada intens. Intensíssim. Amb tota la força d'un Canigó que l'empara. I allà s'hi apleguen les ments pensants, els mestres, els alumnes, els artistes, la rauxa i el seny. Sempre amb el mateix transfons: la unitat dels Països Catalans, la unió d'una cultura disgregada en comunitats autònomes i estats.

A la UCE, tots aquests anys s'hi ha fet molta feina pel que fa a la consciència d'ésser poble, país o, per ser més precisa, països. Perquè no és el mateix català el que parlem al Principat (ja només a dins d'aquest, la diversitat que hi ha!) que el que es parla al País valencià o a les illes Balears o a Andorra o a l'Alguer o a la Franja o a les comarques integrades a França. I llengua és cultura i, per tant, pàtria. I és amb la llengua que transmetem el coneixement, en tots els seus àmbits. I a la UCE s'hi parla de ciència i de pensament.

El Canigó vist des del Liceu Renouvier, seu de la UCE

Com que vaig arribar tard perquè el 20 vaig fer ruta Verdaguer a Folgueroles, Verdaguer sortia a les converses amb els amics.Un d'ells em recordava que el poeta havia format part de la imatgeria franquista. Crec que el dictador va ser molt hàbil. Ell sí que coneixia el valor del poeta i, precisament per això, se'l va apropiar: per allunyar-lo de nosaltres, perquè nosaltres mateixos rebutgéssim un dels més grans impulsors d'un dels moments crucials en la nostra història: la Renaixença. És a la Renaixença que recuperem la llengua, la història. El franquisme i l'església van marcar el nostre més gran poeta. El nostre clàssic. Contra el franquisme ell, evidentment, no hi va poder fer res. I pel que fa a l'Església Catòlica, no hi anà en contra però si en contra d'alguns dels seus representants. I no va penjar la sotana perquè no va voler, tot i saber el "cercle de ferro" que representava per a la seva vida i, sobretot, per a la seva poesia. I jo li respecto perquè ja ens va donar prou i perquè el seu llegat ha permès que sorgissin tots els nostres altres grans poetes i escriptors. Així ho sento, així ho escric. No el perdéssim mai, Verdaguer. Sempre va encenent alguna flama. Com la UCE. El Canigó hi deu tenir alguna cosa a veure.

Bona nit

És hora de tornar a Verdaguer.

Tornar a Verdaguer és com tornar a la pàtria.

La pàtria física que Verdaguer ens projecta amunt i endins amb paraules.

Tornar a Verdaguer per centrar-me mentre no arribi allò que ha d'arribar.

Tornar a Verdaguer per entomar una nova lliçó de la vida. Per pair-la i nodrir-me.

Tornar al lluitador. Per adonar-se que allò sublim ha vençut primer un seguit de pors, buidors i plors.

I en cap moment no estic parlant de política.

PS: El 20 d'agost a Folgueroles, a les 7 del vespre, ruta capvespral. www.verdaguer.cat

L'altre dia vam prometre el càrrec de regidor, per imperatiu legal, com marca la llei, i dues de nosaltres per una altra sobirania que no pas la del sobirà, Ja s'han donat la mà els qui se l'havien de donar i nosaltres hem quedat fora. Fora perquè volen fer una política sense rancúnies. I sembla que hi ha algú dins del nostre grup—que no ha estat electe, per tant, que no hi és—que no els hi fa el pes. I em parlen de rancúnies... Rancúnia la que tenen ells que em fan pagar a mi amb un exili a l'altra banda del govern perquè creuen que sóc un titella. Titelles els seus.

L'altra excusa, passat l'estiu. Per ser més exacte, passat el 27-s, Doncs si som bons per després, també som bons per ara. Nosaltres no hem canviat. No hem volgut fer bandera pel proper plebiscit perquè no és això el que ha unit el nostre grup. I quan ha estat l'hora, cadascun de nosaltres segons el seu pensament, ha actuat en conseqüència.

I d'aquí a unes hores, cap a la "sardor"... fins a la propera

Avís. Un de totalment incorrecte.

Avui va pel Cagaverd, ministre de les betes, que tot estirant, estirant se peten. I això sembla que és el que vulguin. Com pot ser que a punt de les municipals surtin mitja dotzena de pares a dir que volen el castellà a l'escola? Per provocar-nos? Evidentment.  I hi caiem de quatre potes. Si estirem tots no caurà, que petarà. I com és que han triat la nostra comarca per desencadenar-ho? Perquè tenim un terç de les candidatures de CiU que s'han esqueixat. Propaganda per uns, propaganda pels altres.

Caldria començar a actuar, sobretot per part nostra, amb una mica més d'intel·ligència i amb menys gestualitat. Deixar-los dir i fer la nostra. I que vagin posant contenciosos. Si alguna feina tenien els nostres polítics era aconseguir poder votar amb garanties. I és evident que han fracassat, però segueixen demanant-nos gestos. Els uns ens volen fer malveure a l'estat i, tristament, ho aconsegueixen, i els altres ens volen dur a votar de manera bipolar, ells, els d'aquí, que els uns van pactar amb partit estatal per fer fora els altres i els altres van malversar-nos el nom i els quartos. La manipulació és total. I la bola amb la que juguen són els nostres sentiments més arrelats. Avui va pel Cagaverd i pel Cagaporc i pel Cagafiu...

uiiii...que dolenta,

Tinc un roser a la finestra.
És un esqueix de Planoles
flor blanca  de pitiminí.
Ha'stat tot l'hivern contenint-se
i ara comença a florir.

Aquesta nit, hem penjat les pancartes

SI NO M'HO CREC, NO HO VENC

Segurament, això és una conseqüència directa del meu ofici de recitadora. Quan dic versos, necessito creure en allò que dic. Intentar esbrinar perquè s'ha escollit cada paraula. Intentar palpar l'estat d'ànim del poeta. Perquè la poesia també és això. Un estat d'ànim. Per això no podré recitar mai igual un Verdaguer, un Vinyoli, una Rodoreda o un Palau i Fabre. Cadascun vol el seu to. I si no el trobo, no podré transmetre, la qual cosa és, en definitiva, la meva feina. He de creure allò que estic dient en veu alta i l'única manera de fer-ho és havent copsat l'estat d'ànim del poeta, deixant de banda fins i tot la biografia. El poeta sempre ens diu la veritat. Paraula abstracta, escrita en singular i alhora tan plural. Només quan puc distingir aquesta veritat particular d'entre totes les altres, puc transmetre bé el poema a qui l'escolta.

Tot aquest rotlle patater el vinc a dir per dir que si no crec en allò que faig, en allò que ara m'ocupa i que hauré de donar a conèixer, poc que ho podré vendre a canvi de vots. Treballar el programa tot escoltant la gent és l'única cosa que em permet creure en allò que dic. I treballar el programa sempre és en positiu, tot i que moltes vegades el treballis a partir d'aspectes negatius. Però són precisament aquests els que cal millorar i negatiu no sempre vol dir dolent del tot. Pot ser mancança. Tot plegat, doncs, una transformació en positiu. En això estem. És un bon moment.

“Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per al qual serveixes, allò en el qual realment ets un entre els homes. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell en depengués la salvació de la Humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que veiés, automàticament, els seus estats, fas més que el qui inventa torres universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.”

Aquesta frase és de Joan Maragall i la tinc penjada a la paret del meu despatx casolà. Sembla tan obvi el que diu, tan de sentit comú —aquest sentit que anomenem sovint però que no trobem gairebé mai— que amb això sol ja podríem fer una societat millor. En el fons, aquest és l'únic camí per a l'anarquia. No les revoltes o les repressions violentes que només fan que perpetuar l'odi i la destrucció i que costen tan cares, en tots els sentits. I aquest camí que sembla tan senzill, és tan difícil de seguir pel conjunt de la humanitat que per això som on som. Com deia Josep Ma. de Sagarra:

Un camí!

Quina cosa més curta de dir!

Quina cosa més llarga de seguir!

"que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva"... si això passés, a mi no m'hauria calgut presentar-me a unes eleccions. Ni a mi ni a ningú. I si treballéssim més les virtuts que es contraposen a la cobdícia, la supèrbia, l'enveja, la gola, la ira, la mandra i la luxúria, també aniríem per un camí on no caldria que ens venguessin mentides vestides de càndida ideologia.

Quan més t'endinses en el món de la política, més en veus la impostura. Sobretot a les altes esferes dels grans partits, tan sobrecarregats d'eslògans i de males pràctiques. Tot és fer veure que. El que sigui. Que tens interès, que estimes el teu poble, el teu país, que vols ser útil a la comunitat... Hi ha cursos i estratègies per arribar a aconseguir el major nombre de vots. Res no ha de ser espontani, doncs. Tot és càlcul. Doncs et dic, benvolgut bloc, que visca l'espontaneïtat. Perquè tot això tan estudiat, no és altra cosa que llicenciar-se en manipulació.

ANAR A LA IDEA

Ens anem acostant al dia D. Comencem a deixar el febrer enrere—no fa ni una setmana enterràvem la sardina— i al Maresme, amb les mimoses i els ametllers, ja flaira a primavera. D'aquí no res, doncs, serem a mes de maig.

Amb la política—o la mala política—tan d'actualitat, hi ha un cert neguit per veure com s'encaren aquestes municipals. La campanya extramurs, ha començat ja fa temps. El dret a decidir encara no s'ha pogut materialitzar legalment. I aquestes municipals volen enfocar-se com una nova manera d'intentar que quedi clara quina és la posició de la ciutadania enfront la independència. Vist així, els grups com el nostre la tenen magre. La propaganda mediàtica ens deixarà al marge.

Naltros som un grup que no pretenem impregnar ningú amb cap ideologia concreta. Ens agrada més anar a la idea. I la idea no és altra que observar, escoltar, reflexionar i actuar. Sense aquestes premisses, creiem que tota actuació política és buida. Són premisses que també poden comportar errors, això ben segur. Però els errors són fàbriques d'oportunitats per aprendre la manera d'esmenar-los, sempre i quan hi hagi la voluntat d'esmenar-los, és clar.

Retornant al tema de la campanya de les municipals en clau d'independència sí o no, com a grup estem d'acord en que s'ha de poder votar i decidir. Però no ens agrada que això s'imposi a través de votar o CiU o ERC. L'Ajuntament és la institució més propera a la població. I en pobles com el nostre que no arriba als cinc mil habitants, encara més. I tot i que sempre hi ha uns quants votants modèlics que recolzen la mateixa opció, elecció rera elecció, en un poble es vota, sobretot, a la persona.

Pel tema de la independència volem unes votacions com cal. I com que el nostre grup no té influència més enllà del nostre terme, doncs no creiem que sigui oportú posicionar-nos en aquesta qüestió. Si les votacions s'acaben fent, aleshores cadascú de nosaltres votarà en el sentit que vulgui. I com a grup acatarem els resultats.

Personalment—i tu bé ho saps, patètica munda—, la meva posició és clara. Em dedico al món de la poesia i tinc claríssim que totes les cultures d'aquest món són importants. Una llengua és una manera concreta i localitzada d'explicar la vida. El territori és el que ens forma i ens condiciona, amb el seu clima, la seva geografia... Perdre la cultura que ho explica és perdre un tresor que ens enriqueix globalment. Dit això, sempre m'oposaré a qui intenti anorrear-la. La butxaca, tot i ser important i que sigui el que més consciències ha desvetllat, per mi no ho és tant.

O sigui que endavant, a treballar de valent i anem a la idea.

competents o competitius

COMPETENTS O COMPETITIUS

Quan em van proposar de ser cap de llista, la veritat és que vaig sentir un cert abisme al meu voltant. No perquè m'espanti la feina, però sí que sóc conscient de no tenir l'ànsia pel poder i de que em fico en un món a les antípodes de la poesia. Ànima càndida!I sí, càndidament m'he posat en aquest sidral no per ganes de figurar sinó amb plena actitud de servei i amb ganes de saber com funciona aquesta maquinària per dins i si les coses es poden millorar, no al meu favor sinó en favor de tots. I m'oloro que això no és pràctica comú. Ja no parlo del meu poble, sinó de la política en general. I la sensació que tinc és de que la meva bona voluntat toparà de nassos amb la crua realitat.

Però jo no vull deixar d'imaginar que això és possible. Gestionar un pressupost de 7.350.000 euros no és un cosa per prendre's a la lleugera. I veig que t'acostumes a anar veient xifres d'unes quantitats que de semblar-te atípiques passen a ser normals. El joc és, per tant, perillós. Hi ha el perill d'embriagar-se de poder i de començar a actuar com un senyor feudal repartint almoina als seus sacrificats vassalls. I la democràcia no és això. Tot i que no deixa de ser uns súbdits que paguen els seus tributs, més o menys escanyadament, i un govern que, a canvi d'haver-lo escollit, et promet que et defensarà de les inclemències del viure. Que ho facin o no, ja és un altre tema. Si els electes es comporten com senyors feudals, augmentant els impostos, omplint-se les butxaques i retallant els serveis, amb la democràcia no anirem enlloc. La fita hauria de ser recaptar menys i garantir la sanitat, l'educació i el benestar. I a això hi contribuiria si deixéssim de ser tan competitius i passéssim a ser més competents. Penso, vaja.

Però el joc de la política és això. No tot depèn d'un mateix, ni molt menys. La població t'ha de votar. I tot i guanyant, si no ho fas per majoria, potser t'acabes quedant a l'oposició. I no comptaran amb tu per res. Per tant calen pactes, estratègies que molt sovint són purs enganys, maledicència, per vèncer el contrincant, que acaba convertint-se en l'enemic. És per això que el joc es converteix en competició. Amb ser competent no n'hi ha prou. Cal tenir-ho clar. Narinant.

AIXÒ SERÀ UNA GUERRA

Estem començant a preparar la campanya. La volem fer de baix pressupost i aprofitant totes les ocasions que se'ns presentin. Les eleccions no es convoquen fins el 31 de març, però nosaltres som un grup de gent engrescada que no tenim res a perdre (pel que a govern municipal es refereix) i tot a guanyar. I amb imaginació i bon humor ens agradaria aportar alguna cosa que millorés la nostra ja prou bona qualitat de vida.

La qüestió és que ahir es van celebrar els Tres Tombs en honor de Sant Antoni. Que jo sàpiga, aquesta és una festa oberta, filla de la més antiga tradició pagèsica i, per tant, una festa on tothom que ho vulgui pot anar a beneir el seu animal. Ja siguin els matxos que tiren carros, els cavalls per passejar els amos o els gossos que ens acompanyen. Hi ha participants que porten estendards, banderes,  i també "falques" publicitàries.

Ens vam passar tota la tarda de dissabte posant una enganxina amb la web que algú de nosaltres havia  ja pacientment imprès i retallat, a unes bossetes de plàstic. S'hi està treballant i tenim ganes de donar-la a conèixer. Som un grup de pur àmbit local. No tenim expansió més enllà del nostre municipi. I cadascú de nosaltres té un vincle potent amb el poble, per tant, ens l'estimem. I aquella tarda va ser un acte d'estimació cap als que vinguessin a veure passar el sant i els seus acompanyants encavallats. Vam omplir aquelles bossetes de plàstic amb un parell de bons caramels i un globus petit i les vam lligar delicadament amb unes cintes. Vam creure que no estàvem fent altra cosa que donar-nos a conèixer, que donar l'oportunitat a que ens visitessin ni que fos virtualment. I una companya de grup sortia amb el seu cavall i la família i es va oferir a tirar els caramels i es va enganxar el nostre logo a la sella del seu cavall i al cavall d'una companya hípica. Aquest fet va desfermar la ira de l'alcalde que em va acusar de fer servir la festa per fer campanya, increpant-me al mig del carrer.

Ja li vaig contestar, tot i que fugia mentre em renyava. Que quedi clar: nosaltres no estàvem fent campanya sinó donant-nos a conèixer tot col·laborant en la festa com a part que som, també, del poble. Ningú més no va llençar caramels. I això ha estat vist com una politització de la festa. No senyor! Ens volem donar a conèixer i com que no podem donar audiència als ciutadans com ho porta fent des de fa quatre anys el nostre alcalde, com que no som un partit que contínuament surt a la premsa i als mitjans perquè som d'àmbit purament local, doncs fem el nostre butlletí, la nostra web i només volem que ens coneguin més enllà d'aquesta feina ingrata, però alliçonadora, com és la d'estar a l'oposició.

Ja vindrà l'hora de demanar-los el vot, però hem de donar temps a la població a que coneguin el que ens ocupa i ens preocupa. Allò que, entre tots, volem oferir i que, entre tots podríem construir. No aspirem a l'eterna poltrona, som un grup dinàmic i tenim bona gent que serviria també per estar al davant. És una gran responsabilitat gestionar els diners que els ciutadans paguen amb els seus impostos. I tota gran responsabilitat vol una gran dedicació, per tant, també desgasta i està bé que l'aire nou sovintegi en els partits.

En fi, que si uns caramels i unes selles amb el logotip del nostre grup aixequen polseguera, no sé què passarà quan entrem de ple en la campanya. Si és així com ho volen, així ho tindran. Endavant les atxes, que no són un barbarisme per dir destrals sinó els ciris que donen llum a la foscor.

Fins aviat,

Ai, blog, blog... et tinc ben abandonadot.
Fa molt de temps que no entrava. Massa temps. I és que sempre estic errant, en continu moviment. I ara, la corresponsal poètica s'ha deixat endur per la corrent del servei públic. Com si dedicar-se a dir poesia no fos ja un veritable servei públic. El més autèntic. Però com que la crisi s'endu allò que creiem més prescindible, qui primer rep és l'aliment de l'esperit. Som a l'era no ja dels electrodomesticats, que van néixer en forma d'articles ja fa quinze anys,  sinó dels megaconnectats. Som ja pur endoll.

Doncs això, que la poca activitat en la corresponsalia, m'ha dut a embrancar-me en una nova aventura. En una nova incògnita dins el rodar d'aquesta patètica munda. Porto quatre anys de regidora a l'oposició del meu poble i a finals d'estiu em van escollir els companys de grup com a cap de llista per a les properes eleccions del mes de maig. Han estat quatre anys on poca cosa he pogut aportar. Ser de l'oposició té aquestes coses. L'antipoètica: has de fer de fiscal. Anar a la contra. I més quan penses en que vam ser els més votats i hem quedat fora de joc. Però les lluites de poder tenen aquestes coses. Per manar, un pacta amb qui calgui.  Ni que s'hagin dit el nom del porc durant la campanya. En aquest sentit, tinc la consciència tranquil·la tot i que el premi hagi sigut quedar-se en minoria.

La lluita pel poder. Aquesta és la qüestió. Que ja t'explicaré una altra estona.
Fins aviat

Popets amb all i julivert
sopa d'escórpora amb entrebancs
un niu
poma al forn i farciment de crema
un menú llençat per la borda
per la borda de la barcassa palomera
que a Palamós m'espera.
Un crític, un cuiner, una lectora, potser un cambrer
i el públic en franca minoria
tan franca, tan ínfima, unipersonal!
I tocada d'enyorament
sense poder socialitzar-se al volt de taula
sense poder assistir a la metamorfosi piscícola,
no vols crisi? dues tasses
Ni menges ni parles
tot ha estat il·lusió vana.
Valga'm Déu!
que no teniu gana?

7 d'abrill, arran d'un Pla a taula frustrat

L'Entrepà, de Salvador Giralt

Labreu edicions, 2012
Presentació a la llibreria El Faristol de Calella
Avui he participat en la presentació d'un llibre, però no com és costum, és a dir recitant i prou. L'autor em va fer la confiança de demanar-me que el presentés. I així ho he fet, tentinejant, com no podia ser d'altra manera en parlar d'un llibre que ha escrit algú que coneixes i que tens assegut allà al costat. Sobretot per a mi, que en tot cas i la majoria de vegades, parlo d'autors que ja no tenen presència entre nosaltres. La meva feina, com a corresponsal poètica que sóc, és que la seva veu no es perdi. Ésser Poeta és donar la vida, de per vida, i aquest gran sacrifici no ens pot passar per alt. Quan vull conèixer un poeta, com que normalment no hi puc parlar de viva veu, abans de deixar-me endur per les interpretacions dels altres, prefereixo que sigui la seva obra la que l'expliqui. Després, situaré la seva biografia el més esquemàticament possible i hi aniré aprofundint a mesura que desaparegui l'embriaguesa que produeix un text poètic i  creixi el desig de saber el què i el per què.

En resum, m'agrada no saber res, en la primera lectura, de l'autor que escriu els versos o la prosa que llegeixo. Així la imaginació treballa en doble sentit: cap a imaginar el que evoquen les paraules i cap a imaginar com són`l'autor i la seva circumstància. Jo també escric, i aquest fet fa que em plantegi aquestes qüestions. Abans d'escriure em deixava endur senzillament pel relat. En escriure, t'adones que en allò que escrius hi degota, poc o molt, allò que vius, allò que sents, el que vols i el que no vols.

En llegir, doncs, el llibre d'en Giralt, l'he tingut a ell tota l'estona de rerefons. No ho he pogut destriar, tot i que la trama de la novel·la se m'ha endut. Però hi ha la curiositat per llegir aquella prosa, escrita en primera persona, d'un escriptor a qui només li has llegit i sentit dir versos. I dic versos perquè en Giralt fa versos, versos llargs i rimats, romanços. I sempre amb una velada ironia i una certa perplexitat davant dels fets que circumden l'home i el seu viure. I aquest mateix to és el que he trobat en la seva prosa. Una prosa que ha estat una autèntica sorpresa i que m'ha agradat molt més que no pas els seus versos. Em refereixo a la resolució concreta de la forma.

Recomano la lectura de L'Entrepà, perquè més enllà d'un relat carregat d'ironia que en conèixer-ne el giny ja no valdria la pena de tornar a llegir, és una ironia en la qual cal endinsar-se i anar-ne destriant les subtils capes. És una ironia molt propera a la de Josep Pla, gran espectador de la vida, a qui plaïa vantar-se del goig que sentia per la seva tendència a la badoqueria i pel seu poc afany experimentador, que ell resumia com una vida "de vol gallinaci". Aquest és el mateix vol del protagonista de la novel·la, un home gris que si trontolla és perquè les circumstàncies l'hi obliguen: "No he viatjat gaire i sempre m'he mantingut en els límits de la rutina, una rutina més o menys ensopida, lluny de frenesís i paroxismes i aventures perilloses, i, com veureu més endavant, tinc uns bons motius per haver-me lliurat a aquesta mena de vida." I és que una rutina que ens plagui és el gran repte a assolir.  Endavant amb la prosa, Giralt.